Parlem d'R&I

Elena Muñoz, neuropsicòloga de la UOC: «Hem de divulgar les nostres recerques perquè es comprengui per què investiguem»

27/02/2018
Rubén Permuy
Coordinadora del grup de recerca de la UOC Cognitive NeuroLab

Quina ha estat la teva trajectòria acadèmica?

Vaig començar la meva formació estudiant psicologia a la Universitat Complutense de Madrid i em vaig adonar que les assignatures que m’agradaven més i en què em sentia més còmoda estaven relacionades amb psicobiologia, neurociència i, especialment, neuropsicologia. En l’època que vaig estudiar la llicenciatura hi havia una especialitat que estava orientada a fer recerca i en la qual s’estudiaven els processos cognitius bàsics des del punt de vista del funcionament normal, i em vaig decidir per aquesta. Des de l’època que vaig estudiar la carrera tenia clar que volia fer recerca en neurociència i, concretament, en neuropsicologia. Quan vaig acabar la carrera, vaig fer el màster de Neuropsicologia, alhora que cursava els estudis de doctorat. El 2004, vaig acabar el màster i la tesi i vaig treballar en uns quants centres de dany cerebral com a neuropsicòloga, tant en centres de pacients amb dany cerebral adquirit, com amb malalties neurodegeneratives —demències, principalment—, alhora que impartia classe a la universitat. Vaig estar en diverses universitats, fins que el 2007 vaig optar per la UOC.

En què consisteix la neuropsicologia?

El principal objectiu de la neuropsicologia és l’estudi de la relació entre el cervell, la condició i la conducta. Els neuropsicòlegs ens dediquem a estudiar els processos cognitius com l’atenció, la memòria i la percepció, les anomenades funcions executives. N’estudiem el funcionament normal en persones sanes, però també estudiem com aquestes funcions es poden alterar a causa d’un dany cerebral, tant si és estructural, perquè s’ha patit un traumatisme cranioencefàlic, un ictus o un accident cerebrovascular, com funcional, en patologies que no comporten una estructura malmesa del cervell, però en què aquest òrgan no funciona d’una manera correcta. Els neuropsicòlegs ens centrem a estudiar què és el que passa i què podem fer per a rehabilitar el que no funciona. Hi ha una part més de recerca bàsica i una altra més aplicada o clínica.

Quins han estat els teus referents personals i institucionals en la teva especialitat?

Quan ja em dedicava a la neuropsicologia, tant de recerca com clínica, vaig descobrir per casualitat les tècniques d’estimulació cerebral no invasiva, perquè vaig anar a una conferència d’un dels màxims experts sobre el lòbul prefrontal i les seves funcions, Elkhonon Goldberg. Amb ell hi havia un altre conferenciant, el doctor Álvaro Pascual Leone, que jo no coneixia i que és el referent en tècniques d’estimulació cerebral no invasiva. A partir de llavors vaig centrar la meva recerca en l’ús d’aquestes tècniques, tant en l’estudi del funcionament normal del cervell, com en el potencial que tenen en la rehabilitació dels processos cognitius alterats en pacients amb dany cerebral. Pel que fa als centres especialment importants en l’ús d’aquestes tècniques, destacaria el que dirigeix Pascual Leone, de referència a escala internacional, el Berenson-Allen Center for Noninvasive Brain Stimulation, de la Universitat Harvard. Vaig tenir la sort d’estar-m’hi cinc mesos formant-me a fons en les tècniques i va ser una experiència increïble per tot el que això comporta: compartir amb investigadors sobre els quals has llegit a fons o acostar-me als coneixements dels últims avenços de les tècniques. Encara que no tinguin aquesta rellevància, hi ha altres centres molt interessants per a portar a terme experiències molt enriquidores, perquè al final comproves com es fa recerca en el teu àmbit en altres entorns, amb altres normatives, altres recursos i altres infraestructures, i, sobretot, estableixes amb altres investigadors de tot el món una relació d’intercanvi de coneixements que és enriquidora per a tothom. Tot investigador ha de tenir aquesta relació internacional.

Dirigeixes un màster de Neuropsicologia. Quin és l’objectiu que té?

S’adreça a psicòlegs i metges, però fonamentalment a psicòlegs. La major part dels neuropsicòlegs ho són de formació de base, però també tenim entre els estudiants bastants neuròlegs, que pensem que tenen la motivació que ja exerceixen la seva tasca professional en hospitals, en serveis de neurologia, i que creuen que aquesta formació en els processos cognitius, en la relació entre el cervell i el funcionament cognitiu, els pot enriquir en l’exercici de la seva feina. El màster des del punt de vista formatiu té dos vessants, perquè hi ha un itinerari professionalitzador i un altre de recerca. La major part dels nostres estudiants cursen l’itinerari professionalitzador, però n’hi ha molts que cursen la doble especialització, perquè és difícil separar l’una de l’altra. Fer clínica sense fer recerca, o fer recerca sense fer clínica, és complicat en una àrea com la nostra. La neuropsicologia té interès clínic, però la formació està encaminada principalment a aconseguir que els estudiants adquireixin els coneixements i les competències necessàries per a poder entendre el funcionament del cervell, la influència que té en els processos cognitius o com funcionen aquests processos, quines alteracions es produeixen i per què, i com es pot rehabilitar, dissenyant programes de rehabilitació eficaços que millorin els processos cognitius dels pacients i la seva qualitat de vida.

Quin llibre divulgatiu de neuropsicologia ens recomanes?

Dins de la neuropsicologia, diria que no hi ha cap neuropsicòleg al món que no conegui Oliver Sacks, qualsevol de les seves obres és del tot recomanable. La seva publicació més famosa és L’home que va confondre la seva dona amb un barret. En aquest llibre s’exposen d’una manera molt amena i divulgativa casos de la neuropsicologia que són especialment curiosos. Just ara, en la mateixa línia, s’ha publicat un llibre de José Ramón Peña, director del laboratori de plasticitat neuronal i neuroreparació de l’Institut de Neurociència de Castella i Lleó: Un esquimal en Nueva York y otras historias de neurociencia.

L’11 de febrer ha estat el Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència. Has tingut més dificultats professionals pel fet de ser dona?

La carrera d’investigadora en general és difícil per a tothom i és probable que si ets una dona et trobis amb més dificultats. En el meu cas, les dificultats han existit, però no han estat excessives, o almenys no han aconseguit frenar-me. Això, en part, també és gràcies al fet que al llarg de la meva trajectòria professional he tingut la sort de tenir grans dones mentores, començant per la meva mare, que és investigadora i docent, o la meva directora de tesi. Aquí a la UOC la veritat és que tinc la sort de poder comptar amb grans professionals femenines d’un nivell molt alt en recerca i també en docència, i al laboratori que dirigeixo, el Cognitive NeuroLab, també tenim dones d’una gran vàlua. Moltes vegades si ets una dona has de demostrar el doble que un home per a arribar al mateix lloc, però penso que no m’ha anat pas tan malament.

En quin moment vas decidir dedicar-te a la recerca?

No hi ha un moment específic que dius «em dedicaré a la recerca». És una cosa que es va produint. He tingut la sort que des de petita els meus pares m’han inculcat la passió pel coneixement i aquesta base ha estat molt sòlida. A partir d’aquí, et vas trobant amb gent que et va motivant, i a mi, des del dia que vaig començar a estudiar la carrera, la recerca ja em va cridar molt l’atenció. Sempre m’ha agradat molt aprendre i continuo en aquesta mateixa línia. Penso que no se n’acaba mai, d’aprendre coses, en pots aprendre eternament. Quan t’adones que «la meva carrera serà dedicar-me a la recerca» és quan ets a les fases finals de la tesi. He tingut sort, però també he treballat de valent, amb molt d’esforç, amb molta perseverança i sense deixar-ho en cap moment, per a poder dedicar-me a la recerca, amb beques de recerca predoctoral i col·laborant en centres recerca i en la universitat.

Què penses del paper de la divulgació en la recerca?

És fonamental perquè la societat entengui què fem actualment en ciència, per què ho fem i quins en són els beneficis. Moltes vegades els investigadors ens oblidem del dia a dia. Vas a fòrums científics, on exposes d’una manera molt tècnica la recerca que fas, perquè així és més interessant. En canvi, moltes vegades ens oblidem de divulgar-la d’una manera amena, senzilla i que sigui comprensible per a tothom, perquè la societat sigui conscient dels beneficis que té. Hi ha vegades que és més fàcil entendre-ho, quan es tracta de recerca aplicada, i en d’altres és més complicat, quan es fa recerca bàsica. Hem de donar a conèixer les repercussions futures a curt, mitjà i llarg termini que té la recerca que duem a terme.