Parlem d'R&I

Àlex López: «El futur de fer ciència demana compartir les dades de les recerques entre els científics»

Les institucions de recerca han de fer valer les dades de la seva producció científica

Quina és la teva trajectòria acadèmica?

Abans d’arribar a la UOC estava fent el doctorat de Química a la Universitat Autònoma de Barcelona i en una part de la tesi havia de fer un ús intensiu de bases de dades. Aquestes bases em van portar a estudiar les revistes científiques relacionades amb  la química, les patents, etc. Aquesta realitat em va animar a aprofundir en el meu coneixement sobre el món de la informació i la documentació. Em vaig llicenciar en Documentació a la UOC i, a partir d’aquell moment, la meva trajectòria es va enfocar en la informació i la documentació. Des de fa deu anys soc als Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC. Paral·lelament, m’he especialitzat des del punt de vista científic en l’accés obert (open access) i la ciència oberta (open science), les meves principals línies de recerca.

Quin és el teu àmbit de recerca a la UOC?

El coneixement científic és el que generem en la recerca acadèmica i a les universitats. Considerant el sistema científic com una organització, em dedico a analitzar com es difon aquest coneixement, no només de cara a la societat, que seria la part més divulgativa, sinó sobretot entre científics. Quins són els vehicles i quines són les eines i els sistemes que fan servir per a difondre els seus coneixements. Hi ha un element molt important actualment, que són les revistes científiques, que fa centenars d’anys que estan en funcionament. Encara no s’ha trobat cap manera millor per a difondre el coneixement científic entre científics. I encara que disposem d’altres canals, com ara les xarxes socials o els blogs, les revistes científiques continuen sent l’eix principal. Però és un eix dinàmic, ja que, entre altres coses, disposem de les revistes de dades, i hi ha una sèrie d’aspectes que estan canviant. Em dedico a estudiar com determinades eines poden aplicar-se des d’un vessant d’accés obert i de ciència oberta, per a ser més efectius a l’hora d’avaluar, en l’avaluació d’experts (peer review), etc., tot i que hi ha diverses crítiques en el seu funcionament en el dia a dia.

S’han d’adaptar les publicacions científiques a l’accés obert?

Les publicacions s’han d’adaptar a les noves maneres de difondre el coneixement. Entenem que les dades són un nou vehicle. Actualment s’estan fent revistes que només contenen conjunts de dades perquè són un material molt valuós per a fer recerca. Però algunes revistes també estan començant a incorporar el món multimèdia i audiovisual, i generen resums en vídeo i tot un conjunt de material que abans era considerat suplementari i que ara fins i tot pot tenir el mateix valor que els articles científics. En els darrers anys internet tensava els formats propis del món audiovisual. Recordem el cas de Napster, el cas de Megaupload, en què les indústries han vist canviar les seves formes de coneixement i han vist créixer plataformes com Spotify. En el cas del món científic, plataformes com Sci-Hub estan fent sacsejar, encara des del punt de vista de la il·legalitat, el sistema amb el qual es difon el coneixement. Veurem un canvi de paradigma en els propers anys. Ni 140 ni 280 caràcters a Twitter són suficients per a difondre el coneixement i les seves conclusions, però els científics ens haurem de dotar d’algun tipus de plataforma per a intercanviar coneixements validables, revisables i que serveixin per continuar generant nou coneixement.

I què passa amb les grans publicacions científiques no favorables al canvi cap a l’accés obert?

Les principals discogràfiques eren molt refractàries a posar-se al dia i amb el temps van comprovar que o generaven les seves pròpies plataformes o es veien engolides per la nova dinàmica. Tot canvia en un sistema conservador i amb una inèrcia molt gran, però és evident que les polítiques científiques hi estan ajudant molt. En el moment en què determinades legislacions –com la dels Estats Units als National Institutes of Health o la Llei de la ciència espanyola– marquen el camí, defineixen com s’han de comportar els científics. El canvi també s’està impulsant en l’àmbit europeu pel que fa a la ciència oberta: pot trigar més o menys, però no té marxa enrere. Pot costar més en determinades branques de la ciència, però certs àmbits, com la biomedicina, ens estan marcant cap a on evoluciona aquesta nova manera d’entendre i de difondre el coneixement científic.

Entre els projectes de recerca en els quals has participat, has col·laborat amb l’Organització Europea per a la Recerca Nuclear, el CERN, un centre capdavanter al món.

Dins del KIMO, amb companys com Agustí Canals i Eva Ortoll, hem estat estudiant el CERN com el paradigma d’una forma diferent de col·laboració entre científics. És la big science, grans centres amb milers de científics treballant amb un únic objectiu. Aquesta realitat ens mostra una determinada manera de fer ciència. Hem estudiat com el CERN no només ha estat el creador del món web, sinó també de repositoris on totes les seves dades fossin accessibles per a la resta de científics. Aquest coneixement del CERN ens ha portat a estudiar com els principals instituts de recerca són capaços de gestionar aquestes dades. Si primer s’ha fet un proselitisme i ara estem fent una anàlisi de com es difonen aquests coneixements i dades en accés obert, també hem d’estudiar quin és el seu valor real de reutilització i econòmic per a les seves institucions i qui n’està fent ús. Perquè el motiu principal de compartir dades és que es reutilitzin. De la mateixa manera que es busca que un article es pugui citar, es vol que el data set es reutilitzi, se citi i tingui un valor per a la comunitat científica. El coneixement d’una gran institució com el CERN ens permet analitzar com el sistema científic català està impulsant compartir les seves dades.

I no genera preocupació la privadesa de segons quines dades?

Les dades referides a persones tenen un valor des d’un punt de vista ètic i moral i també legal que fa que els científics hàgim de ser molt més curosos en la seva preservació i en la seva privadesa. Això genera reptes en camps com la genòmica, però també en les ciències socials, amb les entrevistes i les enquestes. De la mateixa manera que els censos i altres dades han de tenir en compte la privacitat, també l’han de tenir la ciència i les dades que generem. Quan generem data sets, les persones no han de ser fàcilment identificables, com ara en recerques sobre malalties o entorns de guerra. Tota la privacitat és important, però també que no es pugui identificar grans conjunts de gent que compleixen determinades característiques. Una identitat de grup o personal no només es pot resoldre amb criptografia, sinó també amb l’emmagatzematge de les dades. És un repte per a les universitats, ja que abans aquestes dades no eren mostrables. En el moment en què els teus projectes t’obliguen a mostrar dades, has de tenir molta cura de com fer-ho. Però els científics no estan sols, ja que disposen d’instruccions dels agents finançadors, dels sistemes universitaris, de les biblioteques, etc., que generen plans de gestió de dades per a projectes. En aquest nou paradigma algunes qüestions s’han de canviar, però els científics no s’hi enfronten sols.

Ens recomanaries algun llibre sobre ciència oberta?

Opening Science. The Evolving Guide on How the Internet is Changing Research, Collaboration and Scholarly Publishing, del 2014, de Springer, que és obert, on hi ha tota una suma de contribucions de diferents actors que reflexionen des del punt de vista de la ciència oberta, tocant molts aspectes, com ara la col·laboració, les mètriques alternatives, els nous tipus de revistes, els data sets i l’accés obert, entre altres qüestions. Tot això és el nou paradigma. Aquest llibre permet disposar d’una visió completa dels canvis que vindran.