«Entendre la pandèmia com una emergència sanitària invisibilitza efectes i danys més lents i graduals»

 Israel Rodríguez: «Investiguem més enllà de la part aguda de l'emergència, parant atenció a danys i processos més lents i graduals»

Israel Rodríguez-Giralt: «Explorem noves maneres d'entendre les situacions de desastre i d'intervenir-hi»

14/10/2021
Agustín López
Israel Rodríguez-Giralt, investigador i coordinador del grup CareNet de l'IN3-UOC

 

Israel Rodríguez-Giralt és investigador i coordinador del grup de recerca CareNet, de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).La seva recerca explora noves maneres d'entendre les situacions de desastre i d'intervenir-hi, especialment des d'una ètica de les cures. Del juny al setembre del 2020, va formar part d'un grup de treball impulsat per la Generalitat de Catalunya per millorar l'estratègia de resposta contra la COVID-19.

El vostre grup de recerca es focalitza en la cura. De quina manera enteneu aquest concepte?

Es tracta d'un concepte polisèmic, generalment associat a col·lectius molt específics, com ara infermeres, metges o persones que de manera informal atenen altres persones. Però les cures no es poden limitar a la salut, a l'àmbit domèstic, a la gent gran, a les persones amb diversitat funcional... La idea de cura és molt més transversal, fa referència a totes les pràctiques que sostenen i fan possible la vida, que fan visible que som interdependents, que compartim vulnerabilitats i que necessitem l'ajut i el suport dels altres.

Com va influir en aquesta aproximació la vostra recerca sobre la situació de Puchuncaví?

Puchuncaví és una localitat de Xile envoltada d'empreses molt importants per a l'economia del país, però altament contaminants. Des de finals dels anys seixanta, les comunitats que hi viuen pateixen una exposició sistemàtica i continuada que fa que el desastre estigui molt cronificat i, per això mateix, també molt invisibilitzat. Amb Manuel Tironi, de la Pontifícia Universitat Catòlica de Xile, vam estudiar de quina manera les comunitats afectades convivien —i l'afrontaven quotidianament— amb aquesta toxicitat.

I quines conclusions en vau treure?

Allà ens vam adonar que a través de la cura dels seus familiars, però també de la cura de les seves plantes, o dels seus animals domèstics, a partir de petits gestos ben quotidians, les seves vides tòxiques es feien més suportables: primer, perquè tenint cura del que era important per a ells reparaven també, ni que fos mínimament, un entorn danyat per la contaminació. Però el més important és que a través de la cura s'adonaven també de molts dels efectes i escales de la contaminació. Feien visible, per exemple, l'impacte lent dels metalls pesants sobre la salut o sobre les dinàmiques de les plantes. Això els ajudava a empoderar-se i pensar formes d'intervenir en la seva realitat i transformar-la.

Us va canviar, llavors, la manera d'entendre un desastre?

Estirant aquest fil, vam intentar redefinir la idea de desastre, acostant-la molt més a la idea de violència lenta o de desastre lent que han fet servir altres autors, com Nixon o Knowles. Posar la cura al centre ens ha permès fer visibles altres formes d'(in)justícia ambiental i explorar noves formes d'investigar sobre aquestes comunitats i situacions.

En quin sentit canvia la manera de fer recerca?

Aquestes recerques ens conviden a mirar més enllà de la part aguda de l'emergència, parant atenció a danys i processos més lents i graduals que afectaven les seves vides. Per nosaltres, això significava obrir la possibilitat de reimaginar el desastre com un desastre més lent, silenciós i sinuós. Ens parlaven d'una “boira que ho envolta tot”.

Com es relaciona aquest concepte de desastre lent amb la pandèmica de la COVID-19?

L'arribada sobtada del coronavirus ens ha portat a pensar la pandèmia sobretot com una emergència sanitària. El focus s'ha posat en la “corba”, sigui de defuncions, com va passar a l'inici, o d'ingressos hospitalaris, com ha passat després. La noció d'emergència sanitària ens parla de les manifestacions més greus i agudes del contagi, sobretot des d'un punt de vista biomèdic. Però aquest marc de comprensió invisibilitza també tot un seguit de veus, d'efectes i danys més lents i graduals, menys immediats, però igualment cabdals.

Per exemple, els fa invisibles en la salut mental, però també en l'àmbit socioeconòmic, el de cohesió social, el de connectivitat social, etc. Aquests serien com la part submergida d'un iceberg. En un context així, la meva feina ha estat mostrar que la pandèmia també és un desastre lent, trobar formes de fer visibles aquests altres danys. He parat atenció no solament als moments més aguts, a les veus més cridaneres, sinó també a les dimensions més cròniques i silenciades, que, sovint, ens parlen de desigualtat, d'exclusió social o d'abandonament institucional.

Has participat en diferents recerques sobre la COVID-19, una de les quals sobre les conseqüències per a la salut mental. Quines han estat les conclusions principals?

La recerca l'ha coordinat Constanza Jacques, de l'IDIAP Jordi Gol, i jo hi vaig participar puntualment. El que vam trobar és que, durant els primers mesos de confinament, moltes persones que estaven a càrrec de persones grans en residències o fent treballs informals de cures, especialment dones, van estar sotmeses a un estrès enorme i a una gran desprotecció de mitjans i màscares, però també de suport institucional perquè es van col·lapsar els sistemes d'ajuda. Això es reflecteix en els resultats que mostren nivells de depressió i angoixa moderada o severa més elevats per a les persones que encaixen amb aquest perfil. 

Altres projectes?

Una recerca en què he participat, coordinada per Daniel López, company de CareNet, ens ha permès veure que les dones grans de la ciutat de Barcelona, sobretot a partir de vuitanta anys, sovint també les més empobrides, són les que tenen més el risc d'aïllament i soledat no desitjada en temps de “distància social”.

Són dades que són importants pel tipus de persones a les quals afecten, en molts casos invisibilitzades, i posen de manifest part del que poden aportar les ciències socials: ajudar les polítiques públiques a saber quins col·lectius pateixen més i ajustar les mesures i les polítiques.

També heu estudiat en el passat el col·lectiu dels menors. Quins aspectes heu analitzat?

En el projecte CUIDAR van posar l'accent en infants i joves, un dels col·lectius més oblidats en situacions de desastre, tal com hem viscut també durant la pandèmia. Sovint es percep aquest col·lectiu de manera molt homogènia, malgrat ser molt divers en termes d'edat, gènere i vivències. Veiem els infants i els joves com un col·lectiu al qual hem de cuidar i protegir, però poques vegades els veiem com a ciutadans de ple dret, amb veu i agència en una situació de desastre.

Partint d'aquesta idea, el projecte buscava sensibilitzar els polítics i els professionals d'emergències, mostrant-los, a través d'experiències participatives amb infants i joves, que si volen fer el món més segur per a aquest col·lectiu, el que és millor és escoltar-los. Primer, perquè hi ha una realitat que els incumbeix, tenen dret d'estar informats i han de poder dir-hi la seva. Però, a més, hi ha un sentit pràctic de tot això, ja que en situacions de crisis, els infants i els joves han demostrat aportar coneixement, cura i suport a les seves comunitats.

Com veus la situació que han viscut durant aquests mesos?

Els infants i els joves, juntament amb la gent gran, han estat exclosos de la presa de decisions, una realitat que reflecteix un problema estructural de la societat. Ens hem dotat d'uns drets per evitar-ho, però les pràctiques socials i institucionals mostren que hi ha col·lectius que són discriminats per raons d'edat i això fa que les seves prioritats o visions del món siguin sistemàticament desateses, la qual cosa incrementa la vulnerabilitat d'aquests i altres col·lectius discriminats i crea les condicions perquè el desastre els afecti de forma més intensa, per exemple, en la salut mental.