«En les noies, la por a l'espai públic és generalitzada, sobretot de patir-hi agressions sexuals»

 Foto: UOC

Foto: UOC

05/03/2020
Redacció
Maria Rodó de Zárate, investigadora del grup Gènere i TIC de l'IN3 de la UOC

 

Després d'haver fet recerca en diverses universitats dels Estats Units, el Brasil i Irlanda, Maria Rodó de Zárate es va incorporar fa quatre anys i mig al grup de recerca GenTIC (Gènere i TIC: Investigant el Gènere a la Societat Xarxa) de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), que entre altres qüestions estudia els estereotips de gènere en les anomenades carreres STEM (acrònim que ve de les sigles en anglès de ciència, tecnologia, enginyeria i matemàtiques).

La investigadora, experta en temes de desigualtats de gènere, discriminacions en espais urbans, la por dels espais públics i LGTBI-fòbia, actualment treballa en diversos projectes com un de prevenció de violència masclista en els centres de secundària finançat pel programa RecerCaixa. Ho fa des d'una perspectiva interseccional, una disciplina que analitza la desigualtat i la discriminació des de prismes molt diversos: el gènere, l'etnicitat, la classe social, l'edat, l'orientació sexual, entre molts altres. Rodó ha desenvolupat metodologies visuals i digitals com els relief maps (www.reliefmaps.cat) per a analitzar totes aquestes dades.

 

A les TIC, sigui en vídeos, videojocs o pàgines web, trobem molts continguts que inciten a la violència masclista o la banalitzen. Patim un retrocés en la lluita contra la discriminació i els estereotips de gènere?

En la lluita contra la discriminació no patim cap retrocés perquè cada cop més les noies tenen eines per a identificar la violència i la discriminació, però el que sí que augmenta és la discriminació en si. L'extrema dreta o altres agents polítics o socials ens porten uns discursos que feia temps que no sentíem per correcció política i tot això té un efecte clar en l'àmbit digital i en les xarxes socials, que són focus d'expansió d'aquest tipus de discursos i missatges.

Però a internet no podem posar portes al camp. Com podem impedir que aquests continguts arribin al jovent?

 

La línia punitiva no és una bona fórmula. En el cas del jovent, el que convindria és ensenyar-los a utilitzar les xarxes socials i a protegir-se davant determinades conductes, i aquí l'educació hi té un paper important. Per exemple: cal dotar la joventut d'eines individuals i col·lectives per a fer front a aquest tipus de conductes i saber-les prevenir. La prevenció s'aconsegueix parlant d'aquests temes, però també treballant les masculinitats. No hem de posar el focus només en elles (les dones), en com han de solucionar el problema, sinó que també cal treballar amb els nois per què duen a terme certes conductes i fer-los reflexionar sobre això.

Les xarxes socials han permès la irrupció d'un nou tipus de maltractador, el que controla la parella per mitjà d'aquestes xarxes o del mòbil. Tot i que s'han fet campanyes amb eslògans del tipus «Si et controla, no és amor», és un problema força freqüent. Com podem afrontar aquesta ciberviolència?

 

Les xarxes socials no són el problema ni tampoc la solució. De fet, aquestes conductes ja es donaven abans per mitjà d'altres eines i canals. Per tant, no crec que hàgim de posar tant el focus en les xarxes com en les conductes i relacions socials que ens venen donades per l'educació, els referents socials, els productes culturals que consumim...

Al grup de recerca GenTIC de la UOC, del qual forma part, entre altres coses recolliu dades sobre diferents tipus de violència. Quines conclusions n'extraieu?

 

En estudis sobre prevenció de la violència, hem vist que quan es parla de violència s'associa normalment amb l'àmbit de la parella, però hem de tenir en compte que en la població molt jove no és en aquest àmbit on més violència es produeix, sinó en l'espai públic o en les relacions d'amistat. Hem fet un estudi finançat per RecerCaixa a partir de dades recollides de quatre instituts de diferents ciutats i contextos socioeconòmics de Catalunya, tant privats com d'alta complexitat, i hem vist que en les noies de catorze a setze anys la por a l'espai públic, sobretot de patir-hi agressions sexuals, és generalitzada. També hem vist que consideren les xarxes socials un espai poc segur i que moltes noies que s'identifiquen com a no heterosexuals pateixen discriminacions entre iguals, a les xarxes i també en el si de la família.

I quina és la solució per a erradicar la por que pateixen les joves en l'àmbit públic?

 

Primer de tot hem de mirar d'on ve aquesta por, i és important saber que la majoria d'agressions de violència sexual no es dona en l'espai públic, sinó en l'àmbit privat. Però habitualment a una nena de dotze anys no li donem eines per a detectar abusos per part d'un familiar o identificar els agressors de l'àmbit més proper; en canvi, sí que té eines per a detectar agressors en l'espai públic i rep molts comentaris com ara «no vagis sola» pel carrer.

Els anuncis de joguines sempre han estat molt estereotipats. A partir de quina edat un infant interioritza aquests missatges o d'altres que veu a la televisió o internet i fa la distinció «això és de nen» i «això és de nena»?

 

A tres anys els nens ja tenen la identitat de gènere definida, és a dir, saben si són nens o nenes segons el que han vist o els hem anat explicant. Hi ha moltes qüestions implícites. Els adults parlem en masculí o femení per a identificar homes i dones i els nens i nenes van rebent tota una sèrie d'informació afegida a l'escola, a la família, a la televisió o als contes que els creen rols i referents: com van vestits homes i dones, quines tasques fan, i ho van interioritzant. L'àmbit de les joguines i el de la roba són molt estereotipats i presenten molta resistència als canvis. En les grans marques de roba infantil, la roba de nen i nena és separada pels colors blau i rosa. Fa alguns dies vaig anar a comprar uns mitjons i em van preguntar si eren per a nen o nena!

Les carreres vinculades a la tecnologia, l'enginyeria, les matemàtiques i la ciència (anomenades STEM) tenen un gran futur laboral, però segons les estadístiques són molt poques les dones que les estudien. Per què les dones no volen ser enginyeres?

Hi ha diverses raons. Per una banda, hi ha els estereotips que anem reproduint en la nostra quotidianitat, i per altra banda també passa per la falta de referents. Si no hem vist mai dones en aquests àmbits i els mitjans de comunicació no mostren dones fent aquestes feines, és difícil que una nena pugui pensar que vol ser enginyera informàtica, perquè no s'hi veu representada. També el professorat té un paper important quan la jove ha d'escollir el seu futur laboral: si hi ha un referent en positiu per part del professorat, les noies estan més incentivades. També l'autopercepció hi té un pes destacat. Hi ha noies que no es veuen capacitades per a fer determinades feines tot i estar sobradament preparades; en canvi, entre els nois no acostuma a haver-hi aquesta infravaloració.

La biologia no hi té cap paper?

En absolut. El nostre cervell és plàstic i, segons els inputs que rep, les habilitats canvien. Si durant tota la vida, als nens els regalem jocs de construcció i s'han entrenat en un món més tecnològic i abstracte, és normal que de grans tinguin més habilitats que les nenes que han jugat a altres jocs, com pot ser a nines. Elles segurament tindran més habilitat per a cuidar persones si han entrenat aquest tipus d'habilitats. És un procés de socialització.

D'un temps ençà, la robòtica és present en moltes aules des de primària, però als concursos de robòtica continuem veient més nois que noies. Quan veurem l'equiparació real? En Medicina s'ha aconseguit i a algunes facultats ja hi ha més dones que homes.

 

És una qüestió de temps. Aquests canvis són lents perquè impliquen canvis en els comportaments i les formes de relacionar-nos. Però també calen canvis estructurals i que es valorin i reconeguin més certes feines. Per què és més prestigiós ser arquitecte que mestre? O per què té més reconeixement social una enginyeria que una carrera d'humanitats? El que és femení és menys valorat. Ara que hi ha més dones exercint la medicina, la professió està més precaritzada i és menys reconeguda que abans. Quan les dones fan feines tradicionalment masculines, aquestes es devaluen. I quan els homes fan feines tradicionalment femenines (com la cuina), aquestes aconsegueixen més reconeixement social. I això mostra la clara desigualtat de gènere que impregna tots els àmbits de la nostra societat.