Öznur Karakas, estudiant de doctorat: «No crec que els nous moviments d'ocupació siguin la materialització de les xarxes en línia»

Öznur Karakas
25/04/2017
UOC R&I Talk

Des de setembre de 2014, Öznur Karakas és estudiant del doctorat de la Societat de la Informació i el Coneixement. El director de la seva tesi és Israel Rodríguez Giralt, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). El seu camp de recerca són els estudis de ciència i tecnologia (ECT), en particular l’estudi del paper de la tecnociència en les formes contemporànies que adopten els moviments socials i l’activisme polític. Öznur aporta els seus estudis de filosofia a la investigació doctoral per dur a terme una anàlisi alternativa del moviment de Gezi que va tenir lloc al seu país natal, Turquia, l’any 2013.

Öznur, què va passar al parc de Gezi d’Istanbul l’estiu de 2013 que et fes triar aquest tema per a la teva tesi doctoral?

L’estiu de 2013... Tot va començar quan un grup d’activistes urbans va instal·lar un campament al parc de Gezi per evitar que el govern del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) aprovés un pla urbanístic per a eliminar el parc i construir un centre comercial i uns quarters militars, entre altres edificis, a l’àrea de Gezi. A Istanbul, la gent ja havia expressat un gran desacord amb els projectes de transformació urbanística del govern de l’AKP. Just abans de Gezi, hi va haver una gran mobilització en contra de l’enderrocament del cinema Emek al carrer Istiklal, per exemple. Però en el cas de Gezi, la intervenció violenta de la policia va agreujar la situació i la gent es va començar a congregar al parc.

De sobte, Gezi es va convertir en un pol d’atracció per a grans grups de ciutadans que estaven en contra del govern de l’AKP que feia una dècada que era al poder. Després de dies d’enfrontaments intensos amb la policia, el parc va ser ocupat pels manifestants, i s’hi van quedar unes dues setmanes. Els manifestants que «reclamaven» el parc aviat es van començar a organitzar per a satisfer les seves necessitats bàsiques, com ara menjar, dormir i neteja, i va començar a sorgir un nou estil de vida alternatiu, podríem dir que «comunalista», entre els ocupants. Els activistes descriuen la vida al parc de Gezi com un espai en què, en general, prevalien els sentiments de solidaritat i bona voluntat.

Quan els van desallotjar, els activistes van començar a reunir-se als parcs dels seus barris respectius. En certa manera, Gezi es va descentralitzar i les pràctiques de debat que s’havien viscut al parc es van traslladar als parcs de tot el país. Durant l’estiu de 2013 també es van fer assembles populars als parcs d’arreu del territori. Personalment, com a activista que va tenir l’oportunitat de participar en la mobilització de Gezi a diferents ciutats i en diferents nivells del procés, l’estiu de 2013 va ser un moment inoblidable carregat de sentiments d’alegria, solidaritat, bona voluntat i un esperit de dissidència positiva i inclusiva.

Per què vas triar fer el doctorat a la UOC?

Sabia que la UOC era el lloc adequat per a estudiar els moviments socials. Quan vaig pensar a matricular-m’hi, m’interessava més estudiar moviments com el de Gezi a partir del concepte de «xarxa» i de la idea de Negri al voltant de la naturalesa canviant dels moviments de dissidència i les subjectivitats en l’era postfordista. Sabia que era la mena d’estudi que podria fer a la UOC. Aleshores vaig tenir l’oportunitat de conèixer el treball del meu director de tesi, Israel Rodríguez-Giralt, i no vaig tenir cap dubte que era el lloc adequat per a dur a terme el meu projecte. A més, no cal dir que Barcelona és una ciutat efervescent pel que fa als moviments urbans. També volia conèixer de primera mà el caràcter dissident de la capital catalana.

Quin és el tema principal de la teva recerca?

Jo diria: «De quina manera i al voltant de quins valors, problemes, pràctiques i protestes es creen les comunitats de Gezi?, i també, en un àmbit més teòric, «Es pot analitzar adequadament el moviment de Gezi a partir del concepte de xarxa?» i «Es podria analitzar millor el moviment de Gezi com a assemblatge?». La primera qüestió, la principal, s’interessa per Gezi com un encontre i qüestiona l’emergència d’una nova comunitat dissident al parc de Gezi, i més endavant en les assemblees dels parcs i els moviments solidaris veïnals.

Quins conceptes filosòfics utilitzes en la teva recerca i com interaccionen amb els ECT per a contribuir a l’anàlisi de moviments socials com el de Gezi?

Bé, n’hi ha molts. En primer lloc, hi ha la problematització del concepte de xarxa. Sabem que és un concepte molt carregat, que té diferents significats i connotacions en la teoria dels moviments socials, la teoria de l’actor-xarxa, etc. Sobretot, el que faig jo és problematitzar aquest concepte per la seva capacitat d’explicar la naturalesa corporal i corpòria del moviment de Gezi, i també l’emergència d’una nova comunitat a partir de la unió de persones molt diverses.

El concepte de xarxa sembla que pot explicar –a un nivell tècnic– els diversos nodes de relació entre termes que ja estan en contacte els uns amb els altres. En aquest sentit, és més útil descriure grups d’activistes que ja existeixen, com ara els moviments antiglobalització. Aquest és el primer problema que em plantejo pel que fa al concepte de xarxa.

El segon és que els debats sobre les xarxes sembla que deixen de banda els aspectes «corporals» d’aquestes mobilitzacions. Em refereixo als encontres (que, per cert, és un concepte que prové del «materialisme de l’encontre» d’Althusser), les transformacions, els sentiments, la interdependència, etc. Mentre vaig ser a Gezi, vaig entendre que, fins a cert punt, aquest era un dels aspectes més importants. Més endavant, parlant amb altres activistes, em vaig adonar que també es movien sobretot per la càrrega afectiva del moment, per com se sentien, per la sorpresa que experimentaven quan veien tot el que podia fer el seu cos.

Els estudis sobre les xarxes són en general massa tècnics i inerts per a explicar aquests aspectes. I també hi ha el concepte d’assemblatge, que trobo més adequat per a parlar d’aquesta encarnació. Això exigeix una lectura a fons del concepte desenvolupat per Deleuze i Guattari. Però està relacionat amb una manera molt material i semiòtica de teoritzar com estan constituïts el món o els mons. Tenint en compte la conceptualització espinozista del cos en Deleuze i Guattari –i la manera com es refereixen a l’assemblatge com un cos en ell mateix i d’ell mateix–, el concepte d’assemblatge es basa en un enfocament corporal. Subratlla la capacitat dels cossos per a afectar-se els uns als altres i veure’s afectats entre si. Tenint en compte aquest marc teòric, altres conceptes deleuzians, com ara esdeveniment –una nova manera de relacionar-se en què «les relacions no es limiten als seus propis termes»– i esdevenir, són també altres eines teòriques que utilitzo per a analitzar el moviment de Gezi.

Gràcies als ECT, sabem que la teoria de l’actor-xarxa comparteix bona part d’aquestes eines conceptuals. Crec que la manera com la teoria de l’actor-xarxa conceptualitza la xarxa està una mica més propera a com Deleuze i Guattari entenen l’assemblatge, tot i que potser és un concepte massa tècnic per a explicar la naturalesa corporal dels encontres. Per cert, els ECT feministes proporcionen eines significatives per a superar aquesta qüestió.

També penso que la crítica que fa la teoria de l’actor-xarxa en relació amb l’àmbit «social» de la sociologia, amb un rerefons filosòfic tardeià, ens ofereix eines importants amb les quals podem prestar més atenció a l’emergència en la constitució de mons i comunitats. Amb la teoria de l’actor-xarxa, l’àmbit social queda desproveït del seu caràcter abstracte com a «substància» i esdevé un problema de constitució, de disposició, i, de fet, d’assemblatge.

Com es va organitzar el moviment de Gezi? Quina diferència hi ha entre l’organització sociopolítica de les protestes en les societats en xarxa contemporànies i en les del passat?

El problema d’organització és una qüestió d’assemblatge. Al principi, Gezi va ser un encontre; un encontre que va durar prou per a esdevenir una força que es convertiria en un fet irrevocable en la història política del nostre país. Intento abordar el problema de l’organització de Gezi analitzant els mitjans materials i semiòtics amb els quals s’uneixen les noves comunitats de Gezi.

En aquest sentit, determinats valors, com l’antisexisme, l’antinacionalisme, la democràcia deliberativa i les pràctiques i protestes performatives, com les assemblees, els àpats de Ramadà comunitaris (Earthmeals), les cadenes humanes, etc., se situen en un primer pla. Veiem que els mecanismes polítics deliberatius de l’esquerra independent del país i les pràctiques comunalistes introduïdes per l’esquerra radical fan acte de presència en el moviment de Gezi, tot i que la majoria dels manifestants no estaven familiaritzats amb aquestes tradicions.

Per tant, certes pràctiques i valors introduïts per les organitzacions de l’esquerra independent van ser presents al llarg de la mobilització de Gezi. De fet, es van convertir en la marca de Gezi tal com ara coneixem el moviment. En aquest sentit, jo diria que, en la nostra època, les pràctiques deliberatives de l’esquerra no institucional, entre les quals hi ha el moviment feminista, el moviment LGBT, els moviments urbans i veïnals, ocupen un lloc central en les mobilitzacions recents, en oposició als mecanismes parlamentaris o les pràctiques representatives dels partits polítics i els sindicats tradicionals.

Suposo que tota organització és un problema d’assemblatge, el que canvia són els components que hi intervenen. En les societats actuals, hi ha diferents actors tecnològics que es converteixen en part d’aquest assemblatge. Les xarxes socials van tenir un paper destacat a Gezi, sobretot com a mitjans alternatius en els quals els periodistes activistes podien compartir lliurement els seus continguts. Va ser un aspecte clau, ja que hi ha un nivell molt alt de censura, cosa que provoca el debilitament absolut dels mitjans tradicionals en la cobertura dels moviments de dissidència.

Tanmateix, no crec que els nous moviments d’ocupació siguin la materialització de les xarxes en línia, com asseguren Castells o Juris. Aquesta lectura posa un èmfasi inadequat en el caràcter horitzontal de les xarxes en línia, com si l’horitzontalitat fos un tret essencial de la comunicació en línia. D’altra banda, minimitza la importància de l’encontre material que té lloc en l’espai públic, el seu caràcter transformador, com també els tipus de pràctiques i protestes que contribueixen a prolongar aquest encontre.

Tot i que les xarxes socials es van utilitzar molt a Gezi, no va ser amb finalitats d’organització. Al principi, vam fer servir Twitter per compartir l’adreça dels centres de salut improvisats pels activistes, etc. Però la policia va sabotejar de seguida les dades que compartíem per Twitter, donant informacions falses amb adreces equivocades, on, de fet, alguns manifestants van ser detinguts. Durant les assemblees al parc, era molt important ser físicament present per a la presa de decisions, i les assemblees procuraven no prendre decisions ni iniciar discussions polítiques en blogs o perfils de Facebook.

La mediació tecnològica no es va donar per feta en la mobilització; en realitat, va ser una font de lluita tant a Gezi com a la plaça Taksim. Recordo que els activistes van pressionar Turkcell, el proveïdor de serveis, perquè instal·lés estacions base mòbils al voltant de Taksim. També vam lluitar per poder accedir a Wi-Fi gratuït. Teníem una llista de restaurants i botigues que ens deixaven fer servir la seva connexió Wi-Fi; els altres eren a la llista d’establiments que calia boicotejar! També vam tenir problemes d’infraestructura; va ser tot un repte aconseguir carregar els mòbils a Gezi. Els hotels dels voltants ens subministraven electricitat i allargadors, però no n’hi havia prou.

El que vull dir és que, en els relats d’ocupació, hi ha la tendència a presentar la mediació tecnològica com un fet sense problemes; les revolucions mitjançant etiquetes de Twitter o Facebook han estat –i possiblement encara ho són– un denominador comú.

El fet que vivim en una societat en xarxa i que, per tant, els moviments socials s’organitzen tots al voltant de les xarxes socials continua sent una creença generalitzada. Tanmateix, a la llum de les meves dades i observacions –incloent-hi entrevistes a fons amb activistes– crec que la mediació tecnològica no s’hauria de donar mai per descomptada, sinó que s’hauria d’entendre que forma part d’un assemblatge al qual està associada, amb tots els problemes d’infraestructura que això comporta.

L’ocupació física dels espais públics és tan important per a l’acció política com abans de l’aparició de les formes digitals de participació?

Aquesta pregunta està bastant relacionada amb l’anterior. Sí que ho és. El moviment d’ocupació en general i el de Gezi en particular genera encontres molt materials. Com he dit abans, la participació en línia a Gezi va adoptar la forma de reportatges i retransmissions dels activistes i depenia d’accions presencials fora de línia.

Com creus que els grups socials poden consolidar les seves relacions i associacions en una realitat augmentada digitalment? Quina serà la lògica de la nostra intel·ligència col·lectiva en el futur?

Un cop més, això dependrà dels assemblatges particulars als quals s’apliqui la realitat augmentada digitalment. Crec que, com a científics socials, estudiarem tots i cadascun dels casos i n’analitzarem les característiques que comparteixen i les que no. Sóc molt cautelosa amb els relats hiperbòlics en relació amb la mediació tecnològica. Estic molt influïda per l’herència de l’epistemologia francesa, que inclou filòsofs com Canguilhem i Foucault. També hi podríem incloure Deleuze.

Al meu entendre, la mediació tecnològica ha caracteritzat les interaccions humanes des del principi de l’evolució. Les tècniques i la tecnologia han estat sempre actors importants en l’organització de la vida humana. No obstant això, adopten formes diferents en cada assemblatge, i hem de ser molt curosos a l’hora d’elaborar relats locals sobre l’ús i l’impacte de les noves tecnologies.

A què et voldries dedicar professionalment un cop hagis acabat el doctorat?

Segur que continuo treballant com a traductora i intèrpret. M’agradaria treballar i ensenyar en una universitat i continuar la meva carrera acadèmica, preferiblement al meu país, a la meva estimada Istambul, tot i que, a la vista de l’actual situació política a Turquia i de l’opressió que pateixen els professors alineats amb l’oposició, les perspectives no són massa afalagadores en aquest sentit.

Vols donar algun consell als futurs estudiants de doctorat? O un desig especial relacionat amb la recerca en general?

El meu consell per als futurs estudiants de doctorat és que triïn un tema de recerca que realment els apassioni. Durant molt de temps hem pensat tant en la ciència com una disciplina neutral i objectiva –em refereixo a la idea dominant d’objectivitat oposada a la «situacionalitat» de Haraway– que hem oblidat la importància de la passió. En canvi, hem de situar-nos correctament i intentar ser conscients, clars i apassionats en relació amb les nostres intervencions.