Mayo Fuster: «El sistema financer internacional impedeix el creixement de l'economia col·laborativa»

Mayo Fuster
30/05/2017
Rubén Permuy
UOC R&I Talk

Antropòloga, economista i doctora en Ciències Polítiques i Socials, Mayo Fuster va treballar durant cinc anys a diverses ONG i organitzacions de moviments socials. La investigadora principal del grup Digital Commons (DIMMONS) de l’IN3, centre de recerca de la UOC, és experta en innovació socioeconòmica, concretament en economia col·laborativa. Fuster és també professora associada a la Universitat Harvard i assessora institucions com l’Ajuntament de Barcelona o la Comissió Europea, participant en fòrums internacionals sobre models alternatius de producció econòmica.

Quines són les principals àrees de treball del teu grup de recerca?

DIMMONS té tres grans àrees de recerca. Per una banda, la innovació socioeconòmica, la producció col·laborativa amb les xarxes i les modalitats de producció distribuïda des d’un punt de vista econòmic. En aquest sentit analitzem el volum d’activitat econòmica, quin és l’impacte econòmic i els models de sostenibilitat econòmica. Un segon àmbit de la nostra recerca té a veure amb les polítiques públiques de promoció i regulació econòmica, que precisament ara és un tema molt candent, com és el qüestionament del Tribunal Europeu del model d’Uber ‒empresa que proporciona als clients una xarxa de transport dinàmica per mitjà d’una aplicació‒, la seva viabilitat i la regulació que s’hi hauria d’aplicar. El nostre tercer pilar està relacionat amb l’estudi de com metodologies de recerca col·laboratives i de cocreació poden reinventar la forma de fer recerca.

En què consisteix l’economia col·laborativa?

Economia col·laborativa és la producció col·laborativa entre una comunitat d’individus, amb el suport d’una plataforma digital, de capital i treball, aplicable a diferents àmbits. El model inicial d’economia col·laborativa es coneix com el model d’economia procomuna, amb el qual les persones que interactuen mitjançant les plataformes tenen un cert de grau de control sobre el valor generat, del qual se’n beneficien. Recentment s’han difós altres models d’economia col·laborativa, anomenats unicorn, més corporatius, com ara multinacionals amb un elevat finançament de capital de risc ‒Goldman Sachs a Uber‒, que externalitzen els costos de producció, per mitjà d’una plataforma de distribució d’oferta i demanda, com fa Uber.

És possible l’economia col·laborativa amb ànim de lucre?

Dins de l’economia col·laborativa hi ha casos amb una finalitat de lucre, una finalitat econòmica al darrere com ara SmartIB, una cooperativa belga de 90.000 persones, que fa dos anys va arribar a Catalunya i compta amb 900 cooperativistes. En aquest cas, al mateix temps que hi ha una producció econòmica, tenen present la distribució de beneficis: la comunitat controla el procés col·laborativament. Fet molt diferent del d’externalització de costos, com comentàvem amb Uber. Dins de l’economia col·laborativa trobem des de petites i mitjanes empreses, d’altres de més dimensió, fins a fundacions, associacions que no tenen un objectiu de profit econòmic però tenen un volum d’activitat econòmica rellevant. És el cas de Wikipedia, que disposa d’un pressupost de milions de dòlars i funciona amb un sistema de donacions i genera un logotip amb un valor econòmic molt rellevant. No té una finalitat de lucre però no deixa d’haver-hi una activitat econòmica al darrere i uns models econòmics per assegurar-ne la sostenibilitat perquè els costos de producció col·laborativa són alts, com ara els seus servidors informàtics. Hi ha iniciatives que sense les noves tecnologies no serien possibles o s’encaririen moltíssim.

Al nostre entorn, quins casos d’economia col·laborativa són d’èxit?

Barcelona i Catalunya són referents mundials en economia col·laborativa en molts àmbits. Reprenent l’exemple d’Uber. El Tribunal Europeu ha dictaminat que no són economia col·laborativa, i el seu model de negoci no és sostenible, perquè va haver-hi una demanda judicial des de Barcelona, mostra de com estem des d’aquí marcant què és l’economia col·laborativa i què no ho és. En el cas de Wikipedia, després de l’anglesa, una de les més pioneres va ser la versió en català. En tenim una altra mostra en un estudi de la Comissió Europea que va indicar que entre una desena de projectes rellevants d’economia col·laborativa, tres són a Barcelona: Goteo, plataforma de crowdfunding; Guifinet, la comunitat wireless més gran del món, a la qual la Comissió Europea va donar un premi pel seu model econòmic; i Smart Citizen Kit, uns sensors que permeten controlar dades d’àmbit domèstic. Amb el nostre grup de recerca vam fer un estudi en el marc del projecte europeu P2P Value amb el qual vam identificar 1.000 casos a Barcelona i 1.500 a tot Catalunya d’economia col·laborativa. Amb el projecte Decode analitzem el desenvolupament de cooperatives lligades a la producció col·laborativa en xarxa. Catalunya té una tradició cooperativista: gairebé el 8% del PIB de Barcelona es basa en economia solidària i probablement amb el cooperativisme de plataforma i l’economia col·laborativa veurem un increment d’aquest PIB lligat a aquest model de producció.

Relacionat amb la teva expertesa has viatjat recentment a Nova York i Harvard. Quin ha estat l’objectiu?

Com que una de les nostres línies de recerca té a veure amb les polítiques públiques i la revolució de l’economia col·laborativa, l’Ajuntament de Barcelona ens va demanar assessorament per veure quin tipus de regulació i polítiques es poden implementar. Creiem que seria important crear un ecosistema de cocreació de polítiques públiques lligades a l’Ajuntament vinculades al sector, perquè hi ha una mancança de coneixement i molta de la creativitat sobre possibles solucions regulatòries estan al sector i no a l’Ajuntament. Vam firmar un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona per portar la secretaria de polítiques d’economia col·laborativa i els donem suport amb l’organització d’un esdeveniment de cocreació de polítiques públiques que es diu Procomuns, que enguany tindrà lloc el 27 i 28 de juny, on, entre altres qüestions, analitzem mesures contra casos de corrupció o portes giratòries. Com a mostra, la principal responsable de la política digital de la Comissió Europea, sis mesos després de deixar el càrrec, va anar a treballar per a Uber, o el president de la Comissió Europea després de deixar el seu càrrec va anar a treballar amb Goldman Sachs, un dels principals finançadors d’Uber. És un àmbit que té molts interessos enfrontats i, en aquest sentit, estem fent un acompanyament de l’Ajuntament de Barcelona, que s’ha convertit en un referent sobre un apropament de cocreació de polítiques en un àmbit d’economia col·laborativa respecte d’altres poblacions com Amsterdam, amb un apropament més tradicional, o Seül, amb una aposta molt forta per l’economia col·laborativa. L’any passat l’Ajuntament d’Amsterdam va organitzar una trobada entre ciutats i ens hi van convidar com a experts i enguany s’ha organitzat per l’alcaldia de Nova York i nosaltres hi hem explicat el cas de suport que donem a Barcelona. Després de Nova York, he anat a Harvard, on soc professora associada al Berkmann Center.

Has participat recentment en una trobada de la Comissió Europea: en què va consistir? Què representa el marc europeu per a la teva activitat?

He anat recentment a Brussel·les per fer una intervenció organitzada per la Direcció General de Creixement (DG Grow), ja que la Comissió Europea va fer pública l’agenda europea d’economia col·laborativa amb els seus objectius. Com que el parlament està definint el seu posicionament, em van demanar presentar la meva recerca sobre els models alternatius d’economia col·laborativa i el seu funcionament. Fet que ha tingut lloc poc després que el Tribunal Europeu publiqui una sentència ‒encara no definitiva‒ en contra del model d’Uber, cosa que incrementa l’interès per altres models.

Respecte al finançament de la recerca, m’agrada molt treballar en l’àmbit de projectes europeus, tant pel que fa a treballar amb altres, com el cas de projectes com Decode, que implica desenvolupament tecnològic d’una plataforma per a la producció col·laborativa. El marc europeu et permet treballar amb departaments d’informàtica, amb associacions o fundacions o empreses, agents que se sumen a l’impacte de la participació d’ajuntaments i empreses. La transició d’impactes de la nostra recerca és més fàcil en un projecte europeu que un àmbit que sigui només de recerca bàsica. En el cas europeu també, com a investigadora, valoro molt que un dels criteris d’avaluació sigui el gènere, tenint en compte el nivell de discriminació de les dones. A la nostra recerca cuidem molt el tractament de gènere quan fem entrevistes o qüestionaris i ens sentim molt acompanyats quan s’impulsen qüestions com el «Responsible Research and Innovation» (RRI) ja que, per exemple, som un grup de recerca 100% open access.

Quins serien els principals obstacles per a l’economia col·laborativa?

Un és el sistema financer internacional, amb una lògica molt especulativa, on el finançament disponible per a impulsar projectes d’economia col·laborativa està atrapat en un xantatge de condicions. Per a comptar amb finançament de risc s’ha de treballar amb coneixements tancats i amb un model de governança molt depredador. El segon element és la regulació. Els models de desenvolupament econòmic més col·laboratius, oberts i socials estan penalitzats. Observant com es fa compra pública: el principal comprador de la indústria tecnològica és l’Administració, però la regulació penalitza que iniciatives col·laboratives com Guifinet puguin participar en concursos públics. Aquest és l’any de la regulació i veurem de quina manera la Comissió Europea o el Parlament de Catalunya regulen l’economia col·laborativa. Com en el cas de les dones en molts àmbits, hi ha un sostre de vidre que impedeix a l’economia col·laborativa accedir a certs llocs. Tot i això, és el 8% de l’economia de Barcelona o el 30% de la de Bolonya. Està demostrat que el desenvolupament de pimes genera una tipologia de treball de millor qualitat i millors impactes de responsabilitat social, mediambientals, de polítiques socials o de igualtat. Si en un marc de gran crisi del projecte europeu la Comissió Europea fes una aposta per aquests models tindríem més sobirania econòmica i discursos com el de Trump no guanyarien tant de pes.

Ens podries recomanar algun llibre sobre economia col·laborativa?

En recomano dos: Procomún digital y cultura libre ¿Hacia un cambio de época?, que vaig publicar amb altres autors, i La riqueza de las redes. Cómo la producción social transforma los mercados y la libertad, de Yochai Benkler, referent internacional sobre la producció procomú digital