Ismael Peña: «Hi ha molta participació ciutadana més enllà de la política que les institucions no tenen en compte»

26/06/2017
Rubén Permuy
UOC R&I Talk amb el professor i investigador dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC

Ens podries explicar la teva trajectòria acadèmica i professional?

Soc professor dels Estudis de Dret i Ciència Política a la UOC i el meu camp de recerca comença amb la bretxa digital i el desenvolupament digital, és a dir, la manera com des dels estats fins a les persones adquireixen hàbits i usos de la tecnologia. En els últims anys m’he anat especialitzant en dos àmbits que són molt semblants, tot i que a vegades no ho sembla: l’aprenentatge i la participació democràtica. Penso que les institucions —tant polítiques com educatives— estan en una forta crisi sobretot perquè a mesura que les persones s’apoderen i són més sobiranes, el paper d’intermediació de les institucions tradicionals es veu debilitat, si no totalment qüestionat. Estic interessat en la manera com les persones agafen les regnes del seu propi aprenentatge i de la seva participació política per a aconseguir els seus objectius.

Un dels projectes de recerca europeus en els quals participes és EURYKA: Reinventing Democracy in Europe. En què consisteix?

Participo en un projecte finançat per l’Horitzó 2020 —el VIII programa marc europeu— que té entre els seus objectius fer un mapatge dels joves europeus, especialment els que estan en risc d’exclusió, per saber com es comporten en general i, en concret, com i on participen en política. Des de la UOC ens encarreguem d’analitzar com utilitzen les xarxes socials per a socialitzar-se en l’àmbit polític, per a participar, per a interactuar entre ells i, sobretot, per a intentar posar els seus programes a l’agenda pública, que normalment és el gran problema, ja que les qüestions que interessen als joves sovint queden fora de l’àmbit públic.

També participes en un projecte internacional que es diu Voice or Chatter sobre participació ciutadana, analitzant el cas de Barcelona.

Dins de Making All Voices Count, un gran programa finançat per diverses institucions internacionals perquè la gent tingui veu i sigui escoltada, es desenvolupa el projecte Voice or Chatter. El projecte conté deu estudis de cas de deu països diferents de tot el món, és a dir, un estudi de cas per cadascun dels països. El cas que m’ocupa és l’anàlisi de Decidim Barcelona, sobretot la primera part, quan es va llançar amb el Projecte d’Actuació Municipal (PAM), que és com el Pla estratègic de Barcelona, una iniciativa molt compromesa de l’Ajuntament per a intentar que el ciutadà participés tant en línia com fora de línia. S’hi va utilitzar una plataforma ciutadana molt oberta que permetia tant la participació col·lectiva des d’associacions i federacions, entre altres entitats, com la individual. La plataforma ha estat oberta en el disseny i el protocol i els resultats han estat vinculants. Els resultats de la recerca demostren que la manera en què s’ha dut a terme i el compromís adquirit en les formes representen un abans i un després, és a dir, hi ha un retorn de sobirania a la ciutadania que si es manté pot comportar un tomb en la manera de prendre les decisions institucionals.

Però no hi ha desafecció per la política?

Hi ha una tendència molt acusada des del 2004 a Espanya —tot i que en els últims dos anys s’ha atenuat una mica per l’emergència de Podem i els nous partits sorgits del 15-M que s’han institucionalitzat— de desafecció per l’activitat representativa o per la participació institucional vers el que era la participació extrarepresentativa, és a dir, amb una mà deixaven de votar al congrés i al parlament i amb l’altra mà participaven cada cop més en iniciatives transversals i horitzontals, les quals també bandegen sindicats i ONG. Són dues qüestions que semblen contradictòries, però en realitat s’expliquen pel mateix fenomen. D’una banda, cada cop participem menys en les institucions perquè no ens les creiem, perquè pensem que tenen agendes pròpies, ens fa la sensació que no ens representen; i, de l’altra, la tecnologia ens ajuda a articular-nos sense comptar amb aquestes institucions o organitzacions com els sindicats i altres entitats més tradicionals. Són dues qüestions que es produeixen en paral·lel. Tot i que seria òptim definir un punt de confluència on realment les institucions poguessin tornar a dialogar amb la ciutadania, els ciutadans troben cada cop més còmode participar en plataformes horitzontals, en causes molt concretes en què veuen que són escoltats i amb el grau de compromís que vulguin. La gent el que vol és decidir, no participar, i llavors moltes persones veuen més efectiu aquest tipus de compromís. No és un mite, tot i que encara tenim les parabòliques sintonitzades en la participació representativa i per això sovint se’ns escapen aquests fenòmens o el seu abast. Sembla que tot el que no passa per aquests canals representatius no existeixi, sobretot perquè no ho estem mesurant prou bé.

La participació ciutadana també té lloc a les xarxes, on tenim consciència que hi ha informació que és manipulada. Les informacions dolentes no afecten aquesta participació?

Tendim a pensar sobre els mals usos d’internet en temes estrictament de política. En canvi, en participació ciutadana en un sentit més ampli, com pot ser l’àmbit sanitari, hi ha comunitats de pràctica, de malalts, de pacients, de cuidadors, amb una trajectòria extensa, amb una serietat molt gran, amb un gran rigor i que donen uns fruits espectaculars. Passa el mateix en les comunitats d’aprenentatge tant d’educadors com d’estudiants o d’aprenents en general; comunitats de pràctica, gent que treballa i que posa la seva activitat en comú. Fora de la política, que hi és pràcticament tot, les pràctiques en general són molt bones, la gent aprèn molt a fer un bon ús d’internet i quins són els requisits, les competències, els protocols, la manera de compartir, la manera de validar la informació... i considero que és un èxit brutal, encara que hi hagi casos aïllats de males praxis. A la política hi ha molt de soroll, molts interessos a informar o desinformar i més falta d’ètica, ja que els seus interessos estan més sovint relacionats amb la destrucció de l’adversari que no pas amb la participació per a construir plegats. Ens falten més competències digitals avançades, de fer servir la tecnologia de manera eficient i eficaç, és a dir, no solament saber engegar l’ordinador i fer una carta, sinó saber què cal fer perquè aquesta arribi a qui ha d’arribar. En aquest sentit, ens falta moltíssim i en això és segurament on hauríem d’abocar més recursos, tant públics com privats i personals.

Les dades obertes són positives per a la participació. Hi ha un projecte del Banc Mundial en aquest sentit en el qual participes.

Per a poder participar-hi, les dades obertes o la informació en general són essencials, és a dir, no podem fer una aportació crítica o constructiva sense tenir abans un coneixement previ de quin és l’estat de la situació. El Centre Recerca per al Desenvolupament Internacional del Canadà ha finançat, amb la cooperació canadenca, la cooperació anglesa i amb el Banc Mundial, un projecte de tres anys que ho posa de manifest: Open Data for Development. També és molt important per a poder identificar quines eines hem de fer servir, la formació que ens cal, les bones pràctiques, etc. Ens van convidar a Manuel Acevedo, consultor internacional radicat a Buenos Aires, i a mi a fer l’avaluació del projecte, incloent també una anàlisi de cap on hauria d’anar. En aquests tres anys s’han fet moltíssimes coses, ja que encara és un terreny molt verge, molt obert. Aquest projecte ha cartografiat la comunitat i les pràctiques mundials a escala global sobre dades obertes per al desenvolupament. Ens trobem en un punt d’efervescència on cal catalitzar i crear estàndards i és aquí on nosaltres fem propostes de futur.

Ets tutor de tesi d’un doctorand industrial a la UOC, Ricard Espelt. Ens podries explicar en què consisteix el projecte?

Des de fa cinc anys col·laboro amb el Ricard Espelt, un investigador amb una beca del Pla de doctorats industrials de la Generalitat de Catalunya. El Ricard analitza de quina manera el cooperativisme es pot beneficiar de la incorporació de les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC), però no des d’un punt de vista estrictament instrumental, sinó la manera com les TIC milloren la creació de xarxa, com l’acosten a l’activisme i determinen que s’organitzi millor.

Som una universitat digital. Els estudiants nadius digitals determinaran el nostre model educatiu?

Trobo que els nadius digitals —sota aquesta denominació o qualsevol altra— determinen l’educació com a mínim en dues fases i totes dues són bastant radicals. La primera és digitalitzar i despresencialitzar el que és la provisió d’aquesta docència, és a dir, penso que el model mixt o blended entre presencial i digital serà per sempre. Penso que serà una pràctica habitual, hegemònica, completar la docència presencial amb una part virtual. En el futur serà així no solament en l’educació, sinó en tots els àmbits d’aprenentatge, tant en l’empresa com en el lleure... hi haurà aquests dos components que es complementaran. En aquest sentit, l’estudiant estira les institucions perquè complementin els recursos, però penso que arribarà una segona fase, que és començar a l’inrevés, des de la part digital per part de l’estudiant: iniciem el procés d’aprenentatge sols i després busquem algú que ens acompanyi. A la UOC som al mig d’aquesta situació: tenim les pràctiques digitals, tenim l’acompanyament, ens falta acostar-nos una mica més a la iniciativa individual de la persona que comença a aprendre pel seu compte i després busca un mentor.

Per què cal que divulguem la recerca que produïm?
Primer, perquè beneficia l’investigador i la seva recerca, en la mesura que exposa el que es fa a altres professionals que poden fer-hi aportacions. Segon, perquè facilita que la recerca tingui impacte social. En el meu cas, si vull tenir un impacte en el sistema educatiu o en la democràcia, és difícil fer-ho només des de l’acadèmia, de manera que he d’establir un diàleg permanent amb la societat. El tercer motiu és perquè estem en una universitat amb finançament públic i, per tant, és una obligació tècnica retornar els resultats de la inversió a qui hi ha posat els diners, que és el ciutadà. Se’m fa difícil fugir de la responsabilitat que tenim amb el contribuent de tot el que fem amb diners públics i no revertir-ho en la societat.

Ens recomanaries un llibre sobre el teu àmbit d’expertesa?

Hi ha un llibre que explica per què estem parlant d’aquesta participació. Yochai Benkler a La riquesa de les xarxes fa una aproximació a les transformacions que hi ha hagut en la societat arran de la tecnologia, aplicables a la transformació de la participació, tant en l’educació com en la política o altres àmbits. Assenyala que amb la tecnologia han caigut molts dels fonaments que suportaven les institucions, com ara la limitació a l’accés a la informació o els costos de participar. Benkler apunta que el món ha canviat radicalment i moltes de les qüestions que indicava fa més d’una dècada passen avui en dia.