Rosa Borge: "La participació social en línia i la presencial són complementàries"

26/03/2018
Rubén Permuy
Investigadora del grup de recerca eGovernança: administració i democràcia electrònica

Quina és la teva trajectòria acadèmica i professional?

La meva formació està molt relacionada amb la meva professió. Sempre he intentat que tant la recerca com el desenvolupament professional estiguin lligats a la formació contínua. Vaig començar fent el doctorat de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat de Deusto, perquè soc de Bilbao, i també soc llicenciada en Ciències Polítiques i Sociologia per la mateixa universitat. Una part del doctorat el vaig dur a terme a la Universitat de Michigan, a l’Institute for Social Research, on vaig aprendre molt de metodologia. A la Universitat de Deusto vaig aprendre sobre models teòrics, amb una visió més humanista del que és la sociologia i la ciència política. En canvi, a Michigan la formació va ser més aviat sobre tècniques quantitatives i qualitatives.

Quan vaig tornar, em vaig presentar a una plaça a la Universitat Pompeu Fabra, on vaig estar uns quants anys, i després vaig passar a altres universitats. Vaig treballar per a la Universitat Estatal de Portland, la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) i la Universidad Nacional de Educación a Distancia (UNED), vaig ser professora associada a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i, finalment, vaig acabar a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). A la UOC fa més d’una dècada que hi treballo i és on vaig fer un tomb en la meva trajectòria de recerca i acadèmica, perquè abans d’arribar-hi estava molt centrada en la participació política, tant individual com social i de partits. La tesi, per exemple, la vaig fer sobre la participació política al País Basc. A la UOC, en canvi, em vaig centrar més en temes d’internet i em vaig dedicar a la participació política en línia amb diversos projectes d’R+I.

Quan vas començar encara no s’analitzava la participació política en línia?

En aquell moment no es feia servir internet tant com ara. D’altra banda, el fet d’estar a la UOC et convida a fer aquest tipus de recerca, perquè els recursos que tenim i els companys són els més adequats. I realment és un objecte d’estudi molt interessant, perquè la irrupció d’internet o, per exemple, de les xarxes socials ha canviat totalment el món de la participació política. La gent surt al carrer, participa presencialment i vota encara de manera tradicional, però també es fa molta intervenció política a les xarxes socials i en plataformes de participació ciutadana.

La participació ciutadana presencial continua essent rellevant?

Sí, de fet la participació que tenim ara en línia està relacionada amb la presencial. Hi ha molta gent que practica les dues modalitats de participació: són històrics de l’activisme i de la protesta, o simplement persones que sempre han votat presencialment i que ara demanen poder-ho fer electrònicament, perquè resulta molt més fàcil votar des de casa; però, en realitat, no podem votar per urna electrònica o de manera digital, sinó que anem a votar presencialment a les urnes i ho continuarem fent. La participació presencial i en línia són complementàries. Tota la història dels moviments socials, els canvis polítics dels segles xix, xx i xxi, s’ha fet presencialment. Les xarxes socials i els mitjans digitals són un complement de l’altra participació.

Hi pot haver persones —sobretot això ho hem descobert en diversos estudis que hem fet— que són joves, o que potser no ho són tant, que són professionals i que estan molt ocupades. Per a aquestes persones les finestres d’internet són una possibilitat de participar, perquè si no ho fessin així, presencialment no tindrien temps de fer-ho o no ho farien. Hi ha molt de debat sobre si la qualitat d’aquesta participació és prou elevada i si s’hi ha reflexionat prou, perquè moltes vegades és el que s’anomena clictivisme: ara voto d’una manera una mica superficial, perquè amb un clic puc accedir a una participació electrònica, quan de l’altra manera m’ho he de pensar, m’he de moure i m’he de relacionar amb altres persones. La participació en línia té aquest hàndicap, que ara analitzem i valorem. Cada persona és un món i ha d’exercir els seus drets per canals diferents. No hem de posar tanques al camp i no ens podem negar a donar la possibilitat a la ciutadania que s’expressi de maneres diferents, i si una d’aquestes maneres és digital, ha de tenir el dret i la possibilitat de fer-ho.

Es pot garantir el rigor d’una votació electoral totalment electrònica?

Hi pot haver problemes en les dues maneres de votar, la presencial i l’electrònica. Moltes vegades els resultats electorals són qüestionats per formacions polítiques i la junta electoral ha de prendre decisions. Això ha passat a Espanya i a molts països amb el vot clàssic presencial. En les votacions hi ha problemes i amb el vot electrònic també n’hi ha, però si es fa bé i de manera controlada, no hi ha d’haver cap dificultat. En el cas del recompte, es pot fer de diverses maneres per tal que sigui adequat i fiable. Es poden posar urnes electròniques en els llocs presencials o també es pot fer des de casa amb un sistema d’encriptació, que és perfectament vàlid i controlat per diversos jutges, informàtics, etc. No soc experta en vot electrònic, però penso que no hi ha d’haver problemes. Els experts indiquen que hi ha països —no és el cas d’Espanya, que hi és molt reticent— que sí que estan en aquesta línia, com alguns d’europeus, com ara els països bàltics —Lituània o Letònia, per exemple— o els països nòrdics. N’hi ha exemples i es podria fer.

Els projectes de recerca que dirigeixo són sobre plataformes participatives que també són digitals. És un camp molt interessant per a donar veu a la ciutadania i consultar-li polítiques públiques. Hi ha diversos filtres de control per a evitar que no siguin sempre les mateixes persones —és a dir, les mateixes IP— les que responen. És un control que es fa de diverses maneres, que per al ciutadà es redueixen a un procediment molt senzill: proporciones el DNI i el número de telèfon mòbil, t’envien un codi i pots accedir a la plataforma i votar i participar. El problema, doncs, no és tecnològic: és de voluntat política. Pots tenir unes eines electròniques en línia fantàstiques, com les dels ajuntaments de l’àrea metropolitana de Barcelona, que són les plataformes Decidim, o les plataformes Consult, que hi ha a Madrid i a moltes altres ciutats espanyoles, com ara Palma, o les que es fan servir al País Basc. Totes són plataformes de programari lliure que conviden la ciutadania a participar i li donen la possibilitat de fer-ho. Són eines molt fàcils de fer servir, però no tothom hi participa, perquè no tothom té prou temps. Entrar en aquest tipus de converses que es produeixen en línia també és feixuc des del punt de vista del temps disponible. També hi ha molta reticència a participar-hi per part d’algunes persones, que ho veuen difícil, però després, quan hi entren i ho fan, veuen que no ho és gens. A més, hi ha un recel psicològic, potser lligat a una divisòria generacional. I a això hi cal sumar el factor polític, que és que aquestes plataformes són difícils de gestionar. Per exemple, nosaltres hem analitzat el pla d’acció municipal de Barcelona i hem vist que hi van participar 20.000 persones amb 11.000 propostes. Per a un ajuntament, encara que sigui el de Barcelona, que té un gran pressupost, gestionar aquest volum de respostes és molt complicat: les has d’agregar, les has de seleccionar i les has de filtrar, i tot això ho has de fer de la manera més transparent i democràtica possible. No és qüestió de rebutjar unes iniciatives o acceptar-ne d’altres segons el que interessa, sinó que s’han d’agregar els interessos coincidents, s’ha de parlar amb els que han iniciat la proposta i se’ls ha de donar un retorn o feedback. Tot això necessita persones que ho facin, tècnics de l’Ajuntament, informàtics i tècnics de participació. De vegades no hi ha prou recursos humans per a fer-ho, per no parlar de la manca de voluntat política. Aquesta voluntat en alguns ajuntaments sembla que hi és, però en d’altres no. És el mateix que passa en algunes administracions polítiques o en alguns governs autonòmics, en què hi ha aquesta voluntat d’implicar la ciutadania en la participació electrònica i presencial, i en canvi en d’altres aquesta voluntat no és tan clara. No penso que sigui una qüestió tècnica, sinó més aviat humana.

Barcelona i la seva àrea és un referent en participació en línia ciutadana?

Precisament en el projecte que duem a terme dins del grup de recerca eGovernança: administració i democràcia electrònica (GADE), reconegut i consolidat per la Generalitat de Catalunya, treballem en aquesta línia. Ens vam presentar a una convocatòria sobre qualitat democràtica justament per analitzar aquestes plataformes participatives, però sobretot per estudiar la part de la deliberació en línia, perquè l’aspecte participatiu ja s’ha analitzat i en recerca sempre convé innovar o analitzar perspectives diferents, no tan sols per a aportar nous coneixements des de la perspectiva social, sinó també per al mateix investigador, perquè de vegades has de canviar de temàtica quan t’has ocupat d’una durant molts anys.

L’aspecte de la deliberació és interessant, perquè els debats o les converses en línia es produeixen amb molta freqüència. En tenim cada dia per WhatsApp o a les xarxes socials, i també se’n tenen en l’àmbit polític. En primer lloc, analitzem si els temes locals també s’aborden a les xarxes, sobretot a Twitter, i en segon lloc si aquestes converses o debats estan relacionats amb les plataformes dels ajuntaments on es deliberen aquests temes. A les plataformes de l’Ajuntament de Barcelona o de la seva àrea metropolitana el disseny tècnic és una bona pràctica d’una manera molt clara, perquè té unes funcions que es poden canviar o no depenent de com vagin funcionant. Això permet fer-hi canvis d’una manera molt senzilla, perquè són de programari lliure i tenen una estructura molt fàcil de manipular, que no és rígida i s’adapta al llarg del temps.

Un dels comentaris que hem fet darrerament a l’Ajuntament en relació amb les plataformes és que en les propostes per al Pla d’actuació municipal, el retorn o feedback no era prou extens i de vegades es rebutjava una iniciativa d’una persona que s’havia passat dies o mesos desenvolupant-la i que havia obtingut dos-cents vots de suport. Rebutjaven la proposta perquè el tema no encaixava amb el programa electoral de l’Ajuntament o amb els seus objectius com a institució. Eren un tipus de respostes molt breus i la manca de personal hi tenia a veure. Ara, en canvi, es dona un retorn molt més ampli i documentat, amb molta més informació. Hi ha una bona disposició al canvi i a la millora, i si això es combina amb una plataforma tècnica adequada, aquest model de participació esdevé una bona pràctica. Ara aquest model s’està copiant en altres ciutats europees i en altres governs regionals de França o de Finlàndia. Va començar el 2016, la plataforma ja ha canviat, s’ha millorat i ara es va escampant, no solament per l’àrea metropolitana de Barcelona, sinó per tot Catalunya i també per altres ciutats del País Basc o de Galícia. És una bona pràctica.

És complex explicar als ciutadans que el fet de participar no implica que es determini una decisió de l’Administració?

Parlem d’un sistema que és participatiu i deliberatiu, però que s’acompanya amb el sistema representatiu. Els que prenen les decisions en els ajuntaments són els equips de govern, que han guanyat les eleccions i tenen la capacitat d’obrir un tema determinat a la ciutadania perquè la gent presenti propostes i acceptar-les. I també es pot optar per la participació, però de manera que les decisions finals les prengui sempre l’Administració. Les dues maneres de funcionar no em semblen malament i penso que s’han de combinar. Si com a govern el que es vol és que la gent participi en una qüestió per legitimar les decisions que es prenen, això és una errada, però si es combina el fet d’escoltar diverses veus de la ciutadania, que moltes vegades proporcionen propostes de govern, amb la presa de decisions, això és positiu. La ciutadania és molt intel·ligent: fa propostes perquè té interessos en uns temes determinats que afecten la seva vida, la seva economia i el seu futur, i per això participa.

En el cas de les plataformes que analitzem en alguns ajuntaments, comprovem que la gent participa molt en temes relacionats amb el turisme, amb el preu dels lloguers dels habitatges a Barcelona, i també amb aspectes més cívics, o amb obres com, per exemple, la cobertura de la ronda de Dalt. Són temes que afecten la vida quotidiana de les persones i, per tant, elles en són expertes i moltes vegades donen idees a l’ajuntament, poden facilitar propostes als governs de com cal actuar en aquests temes. Ara bé, si hi participes però després el govern no accepta el que has proposat, això et pot causar frustració. Moltes vegades el que s’ha de fer és explicar molt bé per què una proposta no ha estat acceptada pel govern o per l’ajuntament. Si obres un procés participatiu, algunes d’aquestes propostes les hauràs d’acceptar, perquè, si no, no és un procés participatiu real, simplement és una rentada de cara de l’Administració pública corresponent. Però, alhora, no es poden acceptar deu mil propostes, això és de sentit comú: s’entén que moltes d’aquestes propostes s’han d’agregar, s’han de filtrar. La societat té sentit comú i, si això s’explica bé, ho pot acceptar.

Després hi ha, per exemple, els pressupostos participatius. En aquest cas, la ciutadania decideix totalment una part del pressupost i s’agreguen les propostes, i la resta del pressupost la decideix l’ajuntament. Aquí la participació té més pes, perquè aquestes propostes són vinculants, si bé només afecten una part del pressupost total. Aquí, doncs, s’han de combinar aquests dos canals: una part de la decisió depèn de la ciutadania, sabent que sempre s’agregaran les propostes i que aquestes propostes s’hauran de fer tenint en compte que siguin realitzables des del punt de vista econòmic, perquè no es poden aplicar les que impliquin un pressupost que quedi fora de l’abast de l’ajuntament, i l’altra part depèn de l’Administració. A més, tenim els altres canals consultius, que no són vinculants, però que també ajuden en la presa de decisions públiques.

La participació ciutadana es podria aplicar a administracions més grans que els ajuntaments?

Aquest tipus d’iniciatives ja es duen a terme en altres països més petits que Espanya. S’han fet a Islàndia, a Finlàndia, a països nòrdics amb una tradició participativa de moltes dècades, amb una cultura democràtica potser més establerta que a Espanya. Però potser es podrien fer en l’àmbit de Catalunya, que és més petita, o del País Basc o de la Comunitat de Madrid, ja que són entorns amb un nombre de població més abastable que no pas un país sencer o la Unió Europea en conjunt.

Ja no es pot fer marxa enrere en la participació ciutadana?

Si s’han obert pressupostos participatius, encara que canviï el color del govern de l’ajuntament, es continua la mateixa dinàmica. Si una cosa s’ha començat fa trenta anys, la continues fent avui dia. És l’evolució que hem vist en els diferents ajuntaments. I no es tracta només d’una dinàmica d’àmbit municipal. La participació té una càrrega de legitimitat i una implicació en el que és la qualitat democràtica d’un sistema polític que, un cop s’ha obert, és molt difícil tancar. Té unes connotacions de legitimitat bastant importants. Podríem dir que, fins i tot, els partits d’extrema dreta moltes vegades fan servir la qüestió de la participació per defensar les seves posicions. És una iniciativa amb la qual tothom està d’acord. El problema és com es fa. Pots mantenir aquests pressupostos però reduir la quantitat sobre la qual decideix la ciutadania, o pots continuar organitzant aquestes plataformes deliberatives, però hi ha algunes funcions determinades, per exemple, les de debat, que ja no existeixen. Ho estem analitzant en diferents ajuntaments. Hi ha un ventall molt ampli d’opcions com a ajuntament, com a agent polític, però després les funcions es redueixen si no hi ha prou mitjans. També cal tenir present que en alguns ajuntaments no interessa que hi hagi un boom de participació, perquè es controlen d’una altra manera que és més presencial i no tant en línia. En termes generals, la participació es continua aplicant, en un grau més alt o més baix, però dins d’una lògica molt clara, perquè no és solament una qüestió de la ciutadania, sinó també de les organitzacions, dels moviments socials, de les associacions que ja hi ha en el món social i en els municipis, els quals no es quedaran a casa si no se’ls dona la veu com abans.

En què consisteix el vostre projecte actual de deliberació ciutadana finançat per la Generalitat? Quins altres projectes destacaries?

És un projecte que té una durada només d’un any, perquè no hi ha gaire pressupost, però, malgrat això, intentarem continuar-lo, perquè ha tingut bastant bona acollida en les administracions públiques catalanes. Penso que hi ha possibilitats interessants en aquest tipus de recerca. Un altre projecte que he fet que és rellevant per l’impacte científic i social que ha tingut ha estat dissenyar i implantar l’enquesta social europea, en l’etapa en què vaig estar a la Universitat Pompeu Fabra; amb aquest projecte vam aconseguir una bona subvenció i s’ha continuat fent. Un altre projecte que considero molt interessant perquè va ser pioner i que vaig fer amb investigadors i professors de la Universitat Autònoma de Barcelona va consistir en la primera enquesta sobre usos d’internet i actituds per a la participació política a Espanya; mai s’havia fet un estudi com aquest i era l’any 2007. I un altre projecte innovador i pioner en el món empresarial, en el qual vaig participar com a directora de projecte en una empresa, va consistir a mesurar amb sensors el rendiment esportiu, un àmbit totalment diferent, però també molt interessant i relacionat amb les noves tecnologies. Potser també es podrien destacar aquests tres projectes perquè vam fer una mica més de camí respecte al que s’havia fet en aquests àmbits abans.

El projecte de deliberació ciutadana pel qual em preguntes, DEMOC, té un bon futur, perquè hi ha molt interès en aquesta qüestió. Ens han convidat a fer l’exposició dels resultats a congressos importants, com, per exemple, el Joint Sessions of Workshops del European Consortium for Political Research, el més important de ciència política d’Europa, i hi ha possibilitats de col·laborar amb l’Oxford Internet Institute. Tenim diverses opcions de futur en el terreny científic, però també en tenim des del punt de vista de la utilitat social, perquè és un tema que interessa a les administracions públiques. La participació està de moda, però des de fa quaranta anys i, sobretot, a Catalunya, s’ha desenvolupat molt el que són les eines per a la participació presencial i, ara, en línia. Si realment les xarxes socials i internet creen una esfera pública de debat de conversa que és igual o millor que la presencial, o almenys diferent, o que aporta noves dimensions al que és la conversa, és un fet molt interessant. Perquè hi ha estudis en els quals es veu que quan una persona debat sovint amb els seus amics o amb desconeguts a les xarxes socials, després potser ja no ho fa tant de manera presencial: ja ha expressat el seu posicionament, ha debatut amb altres persones, n’ha rebatut els arguments i potser no s’hi vol barallar presencialment. Ha fet el seu abocament en línia. En canvi, hi ha altres estudis que demostren que si participes presencialment, segur que ho faràs també en línia. És un canal més del teu activisme polític. Seguint els models de democràcia, molts autors consideren que participar sense reflexionar, sense debatre, sense veure altres punts de vista és pobre, perquè pot portar a decisions col·lectives incorrectes. Així, doncs, debatre en línia i cara a cara pot ser molt important. Hi ha models teòrics ja desenvolupats des de fa molts anys, per exemple, el de Jürgen Habermas. És el que volem comprovar, veient que el camí digital és un nou camí, molt important però amb repercussions presencials, que de vegades no són gaire clares. Podrien ser repercussions contraproduents, però de vegades podrien ser positives, i és el que volem aconseguir saber.

La participació digital pot saturar els participants?

És una qüestió individual de cadascú. Hem de veure el món digital com una eina, no com un enganxament. És millor fer servir pocs canals, tret que no tinguis una actitud de votar en un grapat d’iniciatives, que penso que pot ser una actitud una mica absurda. La participació s’ha de centrar en els temes que realment interessen al participant. És portar la filosofia de sempre de la participació presencial al món en línia. L’esfera digital és més eficaç perquè és més ràpida i perquè hi ha diversos canals per exercir l’opinió, tot i que s’ha de filtrar la informació de manera individual. Ara les administracions públiques tenen la responsabilitat d’oferir aquests canals d’una manera intel·ligible, amigable, i no saturar la ciutadania. En l’anàlisi que fem en les plataformes Decidim, de vegades tenim aquest debat de no obrir tants canals, perquè els ciutadans s’hi poden perdre. Les administracions també ens han d’ajudar en aquest sentit. En la nostra vida quotidiana, hi ha poca gent que només vulgui tenir presència en una sola xarxa social o canal: Twitter, Facebook, Instagram, WhatsApp, etc. És la mateixa actitud. Potser és millor centrar-se només en un sol canal i fer-ho amb qualitat. L’important són els temes que t’interessen com a ciutadà o com a moviment social i centrar-s’hi, si cal fent servir diferents canals, però el que no s’ha de fer és obrir molts canals i no centrar-se en cap tema.

Com podem explicar a la societat que la recerca necessita les ciències socials?

Les ciències socials són tan importants com les de la salut, les naturals o les que anomenen pures (física, química, etc.). Per a posar-vos-en un exemple, si no hi hagués hagut recerca científica en el camp de les ciències socials, actualment no tindríem la idea que hi ha d’haver igualtat entre homes i dones, perquè la recerca científica del segle xix es referia a les dones des d’una perspectiva gairebé només mèdica, i es limitava a comentar-ne les possibles malalties, com la histèria, que les afectaven especialment. Les ciències socials són les que moltes vegades porten el pensament crític a la societat i les que descobreixen de manera científica i empírica que, per exemple, no hi ha diferències entre homes i dones respecte a les capacitats que tenen en àmbits com el laboral o el personal. Per exemple, en totes aquestes protestes feministes que hi ha hagut darrerament han exercit un paper molt important les ciències socials, que moltes vegades han denunciat o han descobert la falsedat d’altres estudis a priori científics fets des del camp de les ciències pures. I també cal tenir present que tenim una dimensió humanista que ens permet fer un pensament crític que potser a aquestes altres ciències no els és possible. Són maneres de veure la realitat social complementàries. Si només existissin la física o les matemàtiques, el món social es veuria d’una manera totalment diferent. Les ciències socials són molt necessàries per al funcionament de la societat.

Recomanaries algun llibre divulgatiu del teu àmbit?

Voldria recomanar tres llibres. El primer, reprenent el fil del que he estat comentant abans, és Invitation to Sociology: A Humanistic Perspective, un dels primers llibres que em vaig llegir quan estudiava la carrera, d’un autor molt reconegut, Peter Berger, de l’any 1963. Comenta que en les ciències socials hem de fer servir la metodologia científica pròpia de les ciències naturals, la més empírica, la que es basa en dades i anàlisis estadístiques amb tècniques quantitatives, però sense perdre mai la dimensió humanista. Això són les arrels de la sociologia, de la ciència política, en la història i en la filosofia, perquè és el que ens dona eines per a poder analitzar el que és la maquinària social, les institucions socials i polítiques. Aquesta dimensió humana, la consciència del pensament crític d’aquestes ciències socials, m’agrada molt. És una mena de manifest, un llibre que penso que tots ens hauríem de llegir, sobretot quan comencem a fer la carrera de ciències socials.

El segon llibre que recomanaria és Las bases de Big Data, de Rafael Caballero i Enrique Martín, del 2015. Com que vinc de les ciències socials i actualment treballo en anàlisi de xarxes (network analysis) i amb dades massives (big data), perquè analitzo les xarxes socials i les dades de participació de les plataformes, amb milers d’usuaris i de piulades, que són dades massives, per a mi és un llibre molt interessant. No és per a experts i facilita un mapa del que és l’evolució de l’emmagatzematge de dades, des dels primers ordinadors i la primera època d’internet fins a l’actualitat. Analitza com evoluciona la manera d’emmagatzemar les dades, que abans era relacional i ara és no relacional. Aquesta diferència de conceptes és molt important per als que venim de les ciències socials i ens ajuda a situar-nos en aquesta evolució i a entendre les virtuts i els inconvenients que té l’anàlisi de dades massives o big data. No sempre hem de fer una anàlisi de dades massives, encara que estiguem en l’època digital. Hi ha moments en les recerques en què no és necessari fer-la, però en altres moments sí que ho és, i el llibre t’il·lustra en aquest camí. També tracta de les grans empreses que fan servir les dades massives i de les tècniques que s’han d’utilitzar per a analitzar aquest tipus de dades. Sobretot, s’hi remarca la idea que no és una qüestió simplement d’aplegar i acumular tota la informació possible, sinó de tenir clar què se’n farà, què busquem, com per exemple establir patrons, comprovar teories, fer una feina més inductiva, més deductiva. L’investigador ha de tenir un objectiu clar quan s’acosta a aquest tipus de dades, perquè l’important és trobar algun tipus d’explicació, algun tipus de patró, no emmagatzemar simplement pel fet que necessitem recollir tot el que es produeix en línia actualment. S’ha de ser selectiu en aquest sentit.

L’últim llibre del qual voldria parlar és The Slow Professor: Challenging the Culture of Speed in the Academy, que recomano a les persones que fa un quant temps que estan en el món acadèmic i als que dirigeixen les universitats. L’han escrit dues catedràtiques d’una universitat molt important del Canadà: Maggie Berg i Barbara Seeber. A la coberta s’hi veu un caragol i l’obra parla d’un moviment semblant a l’ecogastronomia (slow food) o l’economia lenta (slow economy) traslladat al món de l’acadèmia. En el món acadèmic, les expectatives de la institució envers el professor i l’investigador són molt altes, i les que et poses tu mateix com a investigador són excessivament elevades i tenen unes repercussions que són importants en la qualitat de la feina. Estem inserits en unes universitats que tenen una estructura de corporació i que són grans empreses, i això és el que apunten les autores. No és que denunciïn l’acadèmia, perquè als que hi som dins ens agrada: tenim vocació de fer recerca, de desenvolupar el coneixement i de compartir-lo amb altres companys i amb els estudiants, i això és el que ens motiva a treballar. Però estem dins d’unes organitzacions que són corporacions i que tenen uns objectius, i nosaltres som petits éssers humans que tenim una càrrega de feina i unes expectatives repartides en molts àmbits diferents, que de vegades no podem encabir en les nostres vides o no podem desenvolupar d’una manera adequada. Aquest llibre és molt interessant en aquest sentit, perquè descriu aquesta situació en la qual es troba el professorat i també obre un seguit de finestres per a l’esperança.