Parlem d'R&I

Gemma San Cornelio: «La digitalització ens ha apoderat com a creadors audiovisuals»

26/06/2018
Rubén Permuy
Entrevista a la investigadora del grup de recerca de comunicació i cultural digital MEDIACCIONS

Quina és la teva formació acadèmica?

Soc llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València. Em vaig especialitzar en tres grans àmbits: l’audiovisual, el del disseny i finalment una línia d’art conceptual, que és el tema de la meva producció artística, la qual tenia a veure amb qüestions d’identitat i gènere. L’últim any de facultat el vaig cursar a la Universitat Nacional d’Austràlia amb una beca de la universitat. També vaig ser al Departament de Fotomèdia de l’Escola d’Art de Canberra, on, a més d’ampliar els coneixements sobre fotografia, vídeo i audiovisual, portàvem a terme una especialitat que ells anomenaven interactive multimedia i que consistia a crear webs, CD-ROM..., coses dels anys noranta que em van introduir al món de l’art i la comunicació digital. Després vaig ser becària al Departament de Comunicació Audiovisual, Documentació i Història de l’Art de la Facultat de Belles Arts. Vaig fer el doctorat combinant beques diferents de recerca amb projectes aplicats, en temes de disseny, i també un postgrau de Comunicació Digital. En aquells anys combinava la pràctica artística, el disseny i la investigació amb algun dels temes que més endavant he anat desenvolupant en la meva recerca. El doctorat era dins del programa de Comunicació Audiovisual i tenia continguts de comunicació en les diferents branques; la tesi la vaig dur a terme barrejant temes d’art i comunicació digital centrats en la representació i la identitat. Als anys noranta hi havia tot de teories que parlaven de la identitat com a màscara, de com podies ser una altra persona a internet, quan internet era textual. D’altra banda, hi havia una sèrie de teories relacionades amb l’art, teories contemporànies que experimentaven amb les diferents identitats. A partir d’aquí vaig fer una proposta molt interdisciplinària força eclèctica sobre la meva tesi.

Quina és la teva trajectòria a la UOC?

Soc professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC, concretament del grau de Comunicació i del de Disseny i Creació Digitals. La meva especialitat són els temes relacionats amb la creativitat, l’estètica, la cultura visual... és a dir, les assignatures que formen part d’un terreny més creatiu.

Pertanyo a MEDIACCIONS, un grup de recerca interdisciplinari que inclou professors investigadors dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i dels Estudis d’Arts i Humanitats. L’Elisenda Ardèvol n’és la investigadora principal. Treballem en l’àmbit de la cultura digital i hem anat creant diferents projectes al llarg de tots aquests anys.

Entre els últims projectes que hem desenvolupat amb el grup de recerca hi ha SelfieStories i personal data, que va ser finançat per la Fundación BBVA i es va acabar fa gairebé un any. Amb tot, encara n’explotem els resultats perquè vam acumular una gran quantitat de dades, algunes de quantitatives, a partir de l’extracció de dades de l’aplicació Instagram, i unes altres d’obtingudes gràcies al treball de camp etnogràfic. Vam fer una experimentació metodològica amb els mètodes mixtos a fi d’esbrinar les narratives personals per mitjà de l’autofoto (selfie) com a recurs.

Més recentment hem acabat un projecte anomenat Caçadors d’històries del futur, finançat per l’Ajuntament de Barcelona. L’investigador principal és el Toni Roig. En aquest projecte vam plantejar la creació d’un joc de taula per a generar històries orientades al futur, utilitzar la narrativa i la narració d’històries (storytelling) com a eina creativa per a especular sobre el futur. Aquest joc el vam posar en pràctica en diferents escoles de Barcelona i és el que presentarem a la Festa de la Ciència. La idea d’especular sobre el futur era el tema principal de l’altre projecte que tot just s’ha acabat, també, D-Future: Prácticas de futuro: espacios de creación digital e innovación social, finançat pel Ministeri d’Economia, Indústria i Competitivitat, i centrat en la narrativa. També hi ha altres dimensions de com pensem en el futur per mitjà de la tecnologia i altres estudis de casos que han dut a terme companys del grup.

Fem autofotos per narcisisme?

La idea del narcisisme és un dels tòpics dels quals volíem fugir en aquest projecte. D’una banda, ningú no ha demostrat amb dades que això sigui així i, de l’altra, no pertany al nostre àmbit. Això en tot cas que ho defensin els psicòlegs, perquè no és el que nosaltres buscàvem amb el projecte. Volíem estudiar les diferents apropiacions de l’autofoto o com l’autofoto s’inscriu dins d’una narrativa personal, perquè en realitat l’autofoto no funciona per si mateixa, només és una peça. Ni és tan abundant com pensem, perquè quan l’hem analitzat quantitativament no n’han sortit tantes, ni és tan rellevant. És rellevant en alguns moments concrets, en què la gent decideix que ha de fer una autofoto. Té molt a veure amb la idea d’enregistrar un moment que és significatiu, es tracta d’una de les funcions de la fotografia de tota la vida. Els joves fan més autofotos i alguns estudis han determinat que en porten a terme més les dones que els homes, però això no ho hem trobat amb les nostres dades. Hi ha un discurs relacionat, i no demostrat, que vincula l’autofoto amb la idea de la superficialitat, de la banalitat, del narcisisme.

Amb la tecnologia actual, tots som creadors audiovisuals?

Sí, això també ho vam treballar, sobretot en projectes anteriors: la creativitat col·lectiva o la creativitat dels usuaris del dia a dia, la creativitat quotidiana. Hi ha com un apoderament, un cert domini de les eines tecnològiques que serveixen per a enregistrar, un domini de la imatge. A les xarxes socials, per exemple a Instagram, es pot veure que hi ha un nivell important de qualitat visual en les imatges, i hem anat evolucionant cap aquí.

Quin llibres ens recomanaries del teu àmbit?

Un dels llibres que recomano és La estetización del mundo, de Gilles Lipovetsky i Jean Serroy, que parla de com vivim en un món en què la imatge estètica és molt important. Té una perspectiva crítica, però també provocativa. Els autors plantegen que el capitalisme, caracteritzat per haver-ho fet tot «lleig», potser ha aportat alguna cosa bona: posar en primer terme l’experiència estètica, per exemple. Ells fan servir el concepte de transestètica, que no solament pertany a l’art, sinó que travessa diferents esferes de la producció cultural. El llibre parla de disseny, d’arquitectura, de moda i de com tot això ha anat configurant d’alguna manera un gust per les coses boniques.

Un altre llibre que recomano es titula The invention of creativity, d’Andreas Reckwitz, que vincula aquesta obsessió de l’estètica amb la creativitat. Ens interessa molt que tot sigui bonic, i aquesta novetat és el que fa que la creativitat hagi esdevingut tan important en els àmbits social i institucional. Aquest treball, més sociològic, també posa de manifest altres qüestions relacionades amb la creativitat, com ara el treball creatiu, la precarietat i com les concepcions de la creativitat com a quelcom vinculat al gaudi personal fan que al final acceptem condicions precàries simplement pel fet de dur a terme una activitat que ens agrada; d’alguna manera, té aquesta contrapartida.

Aquests llibres em semblen interessants perquè apleguen totes les obsessions que hem anat treballant.