Parlem d'R&I

Ramon Ribera: "Els problemes de Barcelona no es resoldran només a la ciutat"

Ramon Ribera
29/05/2018
Rubén Permuy
Entrevista a l'investigador líder de grup del Laboratori de Transformació urbana i Canvi Global

Quina és la teva formació acadèmica?

Vaig entrar com molts estudiants a la universitat amb divuit anys sense tenir gaire clar el que volia fer o a què em volia dedicar. Dit d’una altra manera, hi havia moltes coses que m’interessaven i no sabia quina triar, i vaig acabar escollint fer ciències econòmiques i empresarials a la Universitat Autònoma de Barcelona. El primer any em vaig trobar molt més còmode treballant la sociologia i la història o la introducció al pensament econòmic que no pas les assignatures que estaven relacionades amb l’administració i direcció d’empreses.

Vaig començar, doncs, els cursos de doctorat a la Universitat de Barcelona, de desenvolupament econòmic i d’economia internacional. Eren uns cursos de doctorat —el que ara seria un màster— en què al paper, per exemple, de l’Estat o dels factors extraeconòmics, com podien ser processos històrics com l’imperialisme o la globalització, s’hi donava molta més importància.

A partir d’aquest treball vaig descobrir que la geografia i els enfocaments que es feien servir en aquells moments en l’economia eren els que es feien servir en l’economia als anys seixanta, i que durant els anys setanta, els vuitanta i, especialment, els noranta hi havia conceptes més avançats per a entendre aquest desenvolupament desigual, en els quals es donava tanta importància als factors purament productius o econòmics, com, d’una manera molt més complexa, als factors geogràfics, culturals, polítics o institucionals. Així va ser com vaig començar a elaborar un projecte de tesi sobre el desenvolupament de les ciutats en un món globalitzat, dins d’un departament d’economia política i veient cada cop més les limitacions de l’economia per a explicar aquestes coses.

Vaig tenir la sort de guanyar una beca per a anar a fer un màster d’Economia, Societat i Espai precisament a la Universitat de Manchester. Allà hi vaig començar a aprendre que l’economia depenia no només de factors econòmics, sinó també de complexitats geogràfiques, i vaig aprendre nous enfocaments que a la Facultat d’Economia no s’ensenyaven, com el tomb cultural o postmodern, la teoria marxista o la teoria feminista, i vaig acabar fent una tesina sobre el reescalatge de l’Estat, és a dir, sobre ciutats com Barcelona, que és el meu cas d’estudi.

Va ser d’aquesta manera que vaig acabar fent una tesi doctoral en la qual comparava les estratègies de regeneració urbana de Barcelona i de Manchester basades en les indústries creatives: d’una banda, analitzava com amb el reescalatge les ciutats guanyaven més competències en contra de l’Estat, la qual cosa no volia dir, però, que els estats desapareguessin, sinó que hi havia altres maneres de fer política urbana a escala estatal i a escala global; i d’altra banda, em vaig focalitzar en l’economia creativa, és a dir, a discutir, aprendre i investigar com els factors culturals s’articulaven amb els processos econòmics. Vaig acabar la tesi, la vaig llegir i la vaig defensar, i vaig obtenir una beca postdoctoral a la Universitat de Lancaster en un lloc que s’acabava de crear, l’Institut d’Estudis Avançats, que era un centre interdisciplinari.

Quan se’m va acabar la beca postdoctoral, vaig veure un anunci petit en què deia «Universitat Oberta de Catalunya» i em va sorgir una oportunitat; en aquell temps coneixia gent que treballava a la UOC com a consultora, però no tenia gaire idea del que era aquella universitat. I va ser en aquell moment quan la meva dona i jo vam tenir el primer fill i vam decidir que podria ser una bona oportunitat per a tornar a Barcelona. Em vaig presentar a la plaça de professor als Estudis d’Economia i Empresa de la UOC i la vaig guanyar.

Quina és la teva trajectòria a la UOC?

Entro a l’IN3, en el grup de recerca que guia dins dels Estudis, i llavors passa un fet determinant: la UOC crea unes places d’investigador resident dins l’IN3, m’hi presento amb un projecte sobre l’anàlisi de la governança urbana en la societat del coneixement i l’economia del coneixement, guanyo una d’aquestes places i, a partir d’aleshores, començo a guanyar més projectes de recerca sobre el tema urbà.

És així com es comença a formar un grup de recerca de transformació urbana, que lidero fins a l’any 2015, quan es decideix transformar l’IN3, amb deu grups de recerca. En aquell moment tenia tres investigadors postdoctorals treballant amb mi, a més d’alguns estudiants de doctorat. Presentem el projecte Laboratori de transformació urbana i global (TURBA Lab), que guanya, i des de llavors estic a l’IN3 dins d’un grup líder, treballant amb ambientòlegs, geògrafs, sociòlegs urbans, politòlegs, etc.

Què destacaries dels vostres projectes de recerca?

Tenim tres grans branques de recerca, dins les quals estructurem els nostres projectes: la primera branca de recerca és l’economia política de l’organització. Som a l’era de les ciutats, en les quals cada cop viu més població, i volem comprovar què representa que tinguem una població més urbana i quines en són les conseqüències econòmiques i polítiques.

La segona branca de recerca és el canvi climàtic i els factors mediambientals, la col·lisió política de l’urbanisme i de la transformació social. Per exemple, un dels temes que està molt de moda és de quina manera les ciutats poden ser més resilients.

La tercera branca de recerca és una de les qüestions que semblen més evidents dels últims processos econòmics: com és l’economia de plataforma, amb casos com el d’Airbnb, o l’economia col·laborativa, o la robotització, o l’economia que les noves tecnologies permetin implantar. Aquesta mena d’economies són, d’una banda, una reducció del món del treball, però, de l’altra, també comporten nous models productius que de vegades es poden fer de manera col·lectiva.

Les anàlisis que feu se centren en Barcelona?

No, tot i que n’és una part substancial, perquè, a banda del fet que som a Barcelona, som un laboratori de recerca especialitzat en tecnologies urbanes i models d’innovació. Barcelona és un referent mundial, tant per al que té de bo com de dolent, i hi ha molts investigadors de la resta del món que venen a Barcelona a treballar, alguns d’ells per col·laborar amb nosaltres.

És important tenir present que les polítiques o les estratègies urbanes quan canvien de ciutat canvien de context, es transformen i s’han d’adaptar. Hem d’entendre el motiu pel qual algunes estratègies funcionen o d’altres no i quins són els mecanismes d’adaptació. Per exemple, durant els últims trenta anys moltes ciutats del món han intentat aplicar el model Barcelona, en el qual els espais públics tenen una importància molt gran. Aplicar el model Barcelona d’una ciutat mediterrània compacta a algunes ciutats nord-americanes que són totalment difuses o, per exemple, a algunes ciutats de Llatinoamèrica on hi ha problemes de violència o de por envers l’espai públic, és un problema; al Regne Unit, aplicar el model d’espai públic de Barcelona també genera problemes, perquè els ajuntaments no tenen finançament per a mantenir aquest espai.

Hi ha problemes locals de les grans ciutats que haurien de ser assumits per altres administracions més grans?

Depèn de quins i com. Per exemple, tenim el tema de l’habitatge, que tothom entén que és urbà, que és local, i no ho és gens o ho és parcialment. És evident que a Barcelona, a Catalunya i a Espanya en general, menys al País Basc, tenim un problema greu amb l’habitatge, que en part no és un problema d’ara, sinó que ve de fa uns quants anys. Si a la resta d’Europa les grans ciutats tenen un 25% de mitjana d’habitatges socials amb preus assequibles, en una ciutat com Barcelona aquesta mitjana és del 2%. És una xifra ridícula i això no s’arregla d’un dia a l’altre.

Dues terceres parts dels pisos o habitatges de Barcelona es compren sense hipoteca. És a dir, qui compra el pis no és un senyor que el necessita per a viure, i que normalment ha de fer una hipoteca, sinó que és un inversor. A l’abril sortia la dada que gairebé el 40% dels barcelonins viuen de lloguer i tenen menys de quaranta anys, i tenen una titulació universitària, però probablement cobren menys de 1.000 euros. Doncs tenim un problema.

Molts dels problemes que comentes són, doncs, de caràcter estatal?

La qüestió de Barcelona no la resoldrem només a la ciutat, perquè, d’una banda, és un problema d’escala metropolitana o catalana: com distribueixes la gent o l’activitat econòmica i les infraestructures per tal de tenir una regió sostenible; però de l’altra, a més a més, també és un problema d’escala estatal, d’aprendre a fer polítiques d’habitatge o econòmiques.

Un altre tema com la pol·lució, per exemple, no té fronteres: no hi pots posar una limitació administrativa. Barcelona és una ciutat molt compacta. S’hi pot circular amb bicicleta o amb transport públic, però hi ha molta gent que viu fora de la ciutat que ve a treballar a Barcelona i a l’inrevés. Tenim una zona metropolitana amb una ciutat molt compacta, que va perdent densitat a mesura que ens n’anem allunyant. Tenim un sistema de transport més enfocat cap al cotxe que cap a altres mitjans més sostenibles. Els preus dels lloguers dels llocs de la zona metropolitana que són a prop d’una parada de metro o de tren són més cars que els dels llocs que en queden lluny, tenim molts polígons industrials mal connectats, no sé si per baixa densitat o perquè no tenim un sistema d’autobusos ràpids com hauríem de tenir, etc.

Per a entendre un problema, doncs, s’ha de mirar des de totes les dimensions o des de tots els espais en què es genera. És per això que diem transformació urbana i canvi global.

Hi ha problemes de les nostres ciutats que ja tenen solucions pràctiques que s’apliquen en altres indrets?

De vegades estem molt obsessionats en la innovació contínua i permanent, i la solució no és innovar tant, sinó observar les ciutats i veure que hi ha aspectes que funcionen bé en altres llocs. El problema no és tant la innovació com l’adaptació, és a dir, és molt important estudiar com es pot adaptar i com es pot fer funcionar en una ciutat una cosa que ja funciona en una altra ciutat, perquè de vegades unes mesures que funcionen en un lloc no funcionen en un altre. Per exemple, intentar aplicar el concepte d’espai públic en un lloc on no hi ha voreres, on no hi ha cultura de l’espai públic i on tothom viu lluny l’un de l’altre i fa servir sempre el cotxe, és molt difícil.

És possible transformar el turisme, ara considerat un problema, en un actiu?

El turisme és una part important de les ciutats globals, especialment en llocs com Barcelona. El turisme té aquesta paradoxa: se’l considera un problema però és un dels principals motors econòmics de la ciutat, es tracti de turisme de cap de setmana, familiar, de congressos, etc., i genera molta ocupació i molta riquesa.

Una altra qüestió que ens podríem plantejar és com es distribueixen aquesta riquesa i aquesta ocupació.

El turisme és una activitat molt arrelada al territori, que hi té un gran impacte i alguns impactes negatius. De vegades, la pressió dels afectats també pot fer que la situació millori. Per exemple, a Amsterdam, ja s’ha proposat tallar l’accés dels turistes al centre de la ciutat, perquè els nivells de densitat ja són impossibles de sostenir. Es tracta de trobar un equilibri, com, per exemple, esponjar el turisme. Si tens parts de l’Eixample on hi ha més llits d’hotel que ciutadans i una de les característiques que ven el sector turístic de Barcelona és la vida de la ciutat, dels barris, i això ja no existeix, aleshores tens un parc temàtic. Si això no s’atura, al final farà que desaparegui tot aquell actiu que fa diferent i tan encantador venir a Barcelona, i la gent es cansarà i se n’anirà a València o a altres ciutats. Així, doncs, s’ha d’anar molt amb compte, perquè a la llarga pot desaparèixer l’atracció de la ciutat.

La tendència no apunta quan millorarà la situació?

He de reconèixer que anem de mal en pitjor, però també cal ser optimista, malgrat que els problemes no se solucionaran d’un dia a l’altre. Hi ha nous models productius, noves formes com l’economia col·laborativa —potser no la d’Airbnb, però sí alguns models com els que proposa la P2P Foundation— o models d’innovació social que són interessants. Penso que també anem avançant i que hi ha molta gent treballant al món per a fer models diferents de ciutats, models diferents d’economia i models diferents de política, i que tot això donarà el seu fruit. S’ha de tenir paciència i perseverança.

Ens recomanes algun llibre sobre la transformació urbana i els reptes socials que tenim?

Recomano veure les cinc temporades de la sèrie de televisió The Wire, sobre ciutats americanes, especialment a partir de la segona temporada, entorn del model productiu. Per a ser optimistes, un llibre que recomano és Ciudades rebeldes de David Harvey.